Si Pedro Sánchez és un 'Perro', de quina raça és?

Servidor no és de pedra i la vanitat també li truca a la porta, però el cas és que aquest redactor ja venia dient que Pedro Sánchez és un figura. De fet, va ser la meva primera columna en aquesta casa santa. Però ara ja no té mèrit dir-ho; ho diu tothom i la paraula 'maquiavel·lisme' és moneda de curs legal:

Tot i així, la qüestió es planteja massa psicològica, de manera que Sánchez oscil·la entre Mr. Handsome i un Ricard III de Corte Inglés. Malgrat tot, aquesta sobredimensió del perfil psíquic de Sánchez és legítima perquè realment cal valdre per ser com ell. Però el nucli de les qüestions polítiques no és als subjectes, sinó a les circumstàncies.

I si 12 eren les tribus d'Israel, doncs 2 són les circumstàncies que expliquen aquesta presidència canina. La primera és que Sanxe és un pur home d'acció, és a dir, algú que pensa a posteriori com quadrar el que ha fet. La segona és la naturalesa del nostre sistema polític, que és la barreja entre una epilèpsia mediàtica i una festa de l'escuma amb despesa pública.

La síntesi de totes dues circumstàncies cristal·litza en una època que, com tot el que s'ha aconseguit imposar, adquireix nom propi. En el nostre cas, és el sanxisme. Pels que som més o menys joves i no tenim vincles amb el franquisme i els voltants, el sanxisme se'ns presenta com el col·lapse, i posterior supernova, de l'estrella R-78. Pam! Milers de partícules de microboomers volant per l'espai!

Home d'acció

Encertar? Però com encertarà ningú en un món com aquest, que és tan complex que fins i tot resulta irritant? Com a màxim, es podrà encertar sobre plànols i fent concessions a la irrealitat (i.e., les matemàtiques). Però els que són de menú del dia, no de biblioteca, no busquen encertar, busquen estar.

A partir d'aquí, s'obre una paleta d'escrúpols més aviat àmplia, que en el cas de la política es televisen i comenten. De fet, quan jo no opino, la meva feina és aquesta; segons com es miri, consisteix a relatar les gestes dels vencedors o a portar un inventari de pringats. A Catalunya, la feina és extenuant

I Pedro Sánchez és una pura sang de l'estar. O sigui, fins sense principis. Tot és present: inici-fi-inici-fi. El meu partit m'expulsa? Doncs agafarem el Peugeot i em presento una altra vegada a les primàries. Que la corrupció em surt per les orelles? Doncs em munto aquí una telenovel·la amb la carta a la ciutadania. I pim-pam i el que fa sis anys que és a la Moncloa és Sánchez i no tu.

Els seus compromisos tenen exactament les dimensions de la circumferència que descriu la rotació dels braços. Fora d'això, per a ell no hi ha res. La fortuna política és un oceà d'atzar inassumible, però els homes d'acció saben que la nostra capacitat per empassar aigua és la que és. Mentrestant, has d'estar.

Dels llibres que (diuen) s'escriuran sobre Sánchez, l'únic que valdrà la pena en serà un de fotos. Concretament de fotos de les seves víctimes: Rajoy, Rivera, Iglesias, Susana Díaz, properament l'altra Díaz, Pablo Casado, Pablo Iglesias, Puigdemont, etc. La Moncloa és taxidèrmia d'Estat.

Règim (d'aprimament) del 78

Pedro Sánchez és un microcosmos del nostre sistema sociopolític. O sigui, de nosaltres. Només calia que arribés algú com ell i comencés a tocar palanques. A veure, què passa si trec la palanca del PP i poso totes les palanques perifèriques?... Però l'important és que les palanques ja hi eren.

I no té sentit que l'estabilitat política respongui a la (in)moralitat d'un únic home. A més, és que és ridícul. Els mecànics dels checks-balances són capaços de dissenyar l'equilibri de tot un Estat, però se'ls cola un paio que ho tira tot per la borda? És com aquells vídeos tan graciosos de paletes argentins que fan una casa i s'obliden de la porta.

Les partitocràcies autonòmiques ja hi eren, els pensionistes també, i el cor de rèquiem de la premsa subvencionada, i la capacitat d'endeutar-se via Europa, i el monstre del sac de l'extrema dreta, i el xiclet sense sucre del franquisme, etc, etc, PSOE.

A tot això, Sánchez té davant una dreta que no sap sortir de la socialdemocràcia rebaixada amb powerpoints d'ESADE. Ni són liberals a mort (Milei), ni són identitaris (Le Pen), ni són trumpistes, ni són hispanistes. La dreta, en resum, és un combo entre una regència i una gestoria.

Per tot això, el que fa Sánchez, que és estar, no té un mèrit substantiu. És més aviat la capacitat –“manca d'escrúpols”, diuen alguns – per fer terrisseria amb merda. Però si alguna cosa podem agrair a Sánchez és que ha accelerat una descomposició que ja estava en potència. Juguem a les prediccions.

El postsanxisme deixa tres escenaris: i) PP i PSOE es repleguen en el bipartidisme pre-15M; ii) la dreta assumeix l'avantatge competitiu de pactar amb els nacionalistes; o iii) Vox empeny tant que suma amb el PP i tenim una versió adaptada del que passa a mig món. Per la resta, i precisament ara, que ha esclatat el guèiser de pus d'Aldama, aprofito per a mantenir-me en la meva posició inicial: a Sánchez només ho treu de la Moncloa una crisi econòmica.