ChiringoLand

Catalunya ha esdevingut una societat de catequistes. Aquí sempre hi ha algú disposat a donar-te la brasa amb algun tema social. La combinació de mitjans de comunicació subvencionats i xiringuitos és fatal; redunda en aquest preciosisme victimista que d'un temps ençà caracteritza la política catalana.

La xarxa de xiringuitos és alhora la causa i el reforç d'aquest panorama. És el tema del materialisme: que les idees són el resultat d'unes condicions materials; l'exemple famós és que el cristianisme es va estendre no per la gràcia de Déu, sinó per la gràcia de les calçades romanes. Jo no sé si el materialisme és cert, però és molt explicatiu.

Doncs total, aquest catecisme constant i de baixa intensitat té molt a veure amb la industrialització de les bones causes. El procediment és clar: de qualsevol tema es procura ser modèlic per, així, apuntalar encara més el victimisme. D'altra banda, la xarxa de xiringuitos té la clara funció de replicar i legitimar la pròpia estructura. Això és elemental.

Microapocalipsi

Una de les característiques bàsiques de la xarxa de xiringuitos és que tendeix a ser completament autoreferencials. La consellera d'Exteriors fa referència a l'Institut de No Sé Què de la Pau; la consellera d'Igualtat i Feminismes fa referència a l'Observatori x de Violències Racistes; TV3 truca al director del Consell de Mitjans Audiovisuals i així successivament. És una xarxa destinada a replicar-se a si mateixa que exerceix evidents funcions de lubricació dels poders establerts. En el cas de Catalunya és, efectivament, un poder moníssim.

Una altra de les característiques capitals dels xiringuitos i del seu exoesquelet ideològic és que els seus negociats (racisme, ecologisme, pacifisme, drets humans, etc) gairebé sempre estan en reculada. Novament, el procediment ens sembla clar i consisteix en una ampliació de les causes a través de dues formes: allò micro i allò macro. És que ja s'utilitza fins i tot la paraula: microracismes, micromasclismes. El que és macro, per contra, és “abstracció + estar a la figuera”. La pau, per exemple, no és pas absència de conflictes armats, sinó que és l'absència de conflictes armats + bla bla bla. La "pau positiva", que es diu.

En resum, que cal recordar les paraules del nostre mestre Michel Houellebecq a la seva novel·la Plataforma: “Quan algú em parla dels drets humans sempre crec que ho diuen amb segones”.