La reducció de la jornada laboral despulla la descoordinació de 'Frankenstein'

El Gobierno ‘Frankenstein’, més conegut com el ‘Gobierno progressista’, no és altra cosa que una confluència d’interessos partitocràtics. Però la veritat és que, en l’àmbit dels resultats, aquest Gobierno ha disparat la desigualtat - patrimonial i intergeneracional - i la polarització. No podia ser d’una altra manera.

Sota el paraigua de “progressista”, s’han donat cita interessos contraposats i d’una contradicció fins i tot còmica. Sánchez ha aconseguit que partits com Junts o el PNB passin per progressistes; també ha aconseguit maquillar el fet que Podemos o Sumar no són altra cosa que una lluita a mort electoral. Tanmateix, tot això no es queda a l’apartat ideològic, sinó que contamina l’apartat pràctic.

Un altre 'èxit' per a Yolanda Díaz

D’entre els molts exemples que hem tingut, el més recent és el de la reducció de la jornada laboral. Encara que es vota la setmana vinent, les parts donen per fet que no tirarà endavant. El motiu no és altre que les diferències entre Sumar i Junts, és a dir, entre l’esquerra urbanita madrilenya i la patronal catalana.

Suposant que la votació no prosperi, la situació es presenta idèntica a les anteriors. És a dir, que Frankenstein no aconsegueix coordinar el braç dret i l’esquerre. Primer, Sumar i PSOE es posen d’acord perquè Yolanda Díaz pugui capitalitzar algun assumpte social amb què combatre Podemos. Després, arriba Junts amb el seu maximalisme i les negociacions s’ensopeguen per a gran confusió de la ciutadania.

Finalment, tot queda embolicat a les mans del PSOE, que actua com a tauler de joc. D’aquesta manera, els interessos de cada partit es dilueixen en el forat negre de Ferraz, que tira de talonari i promeses per assegurar vots. En aquest cas, Junts no vol moure fitxa amb la reducció de jornada per mantenir el PSOE en suspens amb els Pressupostos.

I Sánchez diu que sí

Ara bé, això no és cap obstacle per a Sánchez. El seu objectiu primari i fonamental és ser a la Moncloa, encara que sigui sense Pressupostos. De fet, fa dos anys que no els presenta perquè sap que la seva “economia coet” tira del carro. Més concretament, la immigració massiva empeny el mercat laboral i això justifica l’endeutament sobirà i la despesa pública.

Tot l’anterior es tradueix en una situació avantatjosa per al PSOE i que Junts sembla incapaç d’entendre. El PSOE negocia des del poder, mentre que Junts ho fa des del no-res. El pas del temps penalitza molt Puigdemont, que a més s’ha trobat amb l’obstacle d’Aliança Catalana. En aquest sentit, el relat de lluitar per Catalunya “des de Madrid” empal·lideix davant el debat migratori i d’inseguretat, sobretot a nivell municipal.

Com ha passat amb tants altres temes, és d’esperar que l’oposició a la reducció de jornada no tingui gaire recorregut electoral. Més aviat s’interpreta entre la ciutadania com l’enèsima partida de pòquer dels partits. Sobretot quan el votant ja ha perdut el compte dels cops d’efecte, amenaces i ultimàtums de Puigdemont.