L'empobriment dels treballadors retrata el fracàs de Sumar i Yolanda Díaz

Sumar sempre va tenir data de caducitat. Aquesta plataforma de partits no era altra cosa que un artefacte emparat pel PSOE per desfer-se de Podemos. És a dir, que l'artificialitat i funcions de Sumar dins de ‘Frankenstein’ estaven mesurades i taxades des d'un inici.

Com els actius especulatius, la prova d'aquesta artificialitat rau en els moviments electorals extrems. I, si atenem a les últimes enquestes, observem que Sumar es mou en pèrdues de 26 diputats, passant de 31 a 5. Aquests desploms tan dràstics només passen en partits que exerceixen funcions internes en la partitocràcia (C's, per exemple).

Les dades, doncs, són clares, fins i tot la predicció: que Sumar fa impossible que Sánchez avanci eleccions. Ara bé, el que ja és més difícil és entendre quin ha estat el recorregut de Sumar fins arribar al cementiri polític. En gran part, la resposta la trobem en el col·lapse generalitzat de l'esquerra alternativa.

Classe obrera, què és això?

Una de les coses que més criden l'atenció als qui s'endinsen en la sociologia electoral és que partits com Podemos i Sumar (o la CUP, o els Comuns) no tenen vincles amb les classes populars. L'anàlisi electoral mostra que són partits d'elits o semi-elits urbanes, molt formades (el paper indispensable de les facultats de ciències socials) i amb preocupacions “postmaterials”. Això últim fa referència a la pintoresca col·lecció d'excentricitats ‘woke’, gairebé sempre vinculades a formes consumistes de la identitat.

Això provoca un divorci immediat entre les classes obreres i aquests partits. A més, no cal oblidar que la degradació social afecta primer i més intensament els pobres. Són les classes populars les que pateixen les tensions ètniques, el fracàs educatiu, la inseguretat lligada a la immigració i, sobretot, la pèrdua de poder adquisitiu. I és en això últim on trobem el fracàs més objectiu de Sumar.

D'entre els molt nombrosos indicadors que reflecteixen la degradació social dels pobres, podem agafar l'últim d'ells, que a més sorgeix del mateix Ministeri de Yolanda Díaz. I és que, segons la comissió d'experts de Díaz al Ministeri, el 42,1% dels assalariats són precaris. Ara bé, cal deixar molt clar que això només pot sorprendre a qui no entengui la realitat del model econòmic que promocionen partits com Sumar.

Es tracta d'un model de molt baixa productivitat, amb enormes saldos migratoris positius i preu de l'habitatge disparat. Això porta al fenomen econòmic més important de la nostra època: que les dades macro són estupendes i les dades micro pèssimes. I, per acabar de rematar la situació, tot això queda embolcallat en un marcatge ideològic molt fort i moralista a la gent (cotxes ecològics, disputes de gènere, polèmiques mediàtiques internes, etc.).

De fet, es pot dir que Sumar i totes les seves variacions són la darrera manera en què les classes populars han de suportar el pes de l'establishment. En aquest cas, de l'establishment del PSOE, que per garantir la seva continuïtat aritmètica dona espai a aquests partits d'elits. Això s'aconsegueix a través de l'exposició mediàtica i de l'adopció del seu llenguatge ideològic (“casta”, “feixisme”, “ultradreta”, etc.).

La fi d'una (minúscula) era

Podemos sorgeix del 15-M i de les maniobres de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría per dividir el vot del PSOE. Després, amb el clàssic tornisme de la política espanyola, el PSOE de Sánchez va utilitzar un temps Podemos fins que va emparar la traïció de Yolanda Díaz a Pablo Iglesias. A partir d'aquí, Sánchez va aconseguir l'únic que busca: anar guanyant temps a curt termini però de manera constant.

El que queda evidenciat d'aquesta situació és que els partits que viuen de les rendes del 15-M en cap cas podien protagonitzar un canvi a favor de les classes treballadores. De fet, no cal ni relacionar-ho amb el 15-M espanyol: a tot Europa, l'esquerra alternativa s'enfonsa sense remei. Mentrestant, la dreta capitalitza els problemes reals dels ciutadans treballadors sota el paraigua identitari.

I és que, ni en termes absoluts ni en termes relatius (desigualtat), l'esquerra alternativa ha aconseguit res. Contràriament, l'esquerra alternativa ha alimentat l'auge de la dreta identitària a través de l'abandonament d'un sector social: els joves. Això és una altra manera de referir-se als treballadors, ja que els joves són els treballadors més precaris del sistema.

Cal esperar, doncs, una depuració inevitable dins d'aquest espectre polític. Començarà per una caiguda molt forta, una estabilització en la irrellevància (Podemos i Sumar sumen 7 diputats a les enquestes) i la posterior desaparició. I, per acabar de segellar el seu fracàs, Sumar serà la causa indirecta que Sánchez no pugui rearmar ‘Frankenstein’ i que PP i Vox sumin una àmplia majoria absoluta.