L'ANC encoratja una altra rebel·lió tot i que els catalans li donen l'esquena

L'ANC ha llançat un nou desafiament polític poc abans de la Diada. En un manifest, l'entitat presidida per Lluís Llach crida a “ocupar en massa les institucions”, a impulsar la desobediència civil organitzada i a preparar un embat “més fort, més valent i més definitiu” que l'1 d'octubre de 2017. L'ANC assegura que els acords assolits per Junts i ERC amb el PSOE són una “burla” i acusa els seus dirigents d'haver optat per la “submissió”.

El document rebutja els principals pactes de la darrera legislatura: l'amnistia, el reconeixement del català a Europa, el traspàs de Rodalies i el finançament singular. L'organització independentista considera que es tracta de concessions buides que només perpetuen el domini d'Espanya sobre Catalunya. “És humiliant i indigne continuar encadenats a un Estat que ens odia, ens espolia i ens vol desapareguts com a poble”, sosté la declaració.

Un discurs que reviu el fantasma de l'1-O

La crida recupera el llenguatge de confrontació propi dels anys àlgids del procés. L'ANC insisteix que existeixen “més motius que mai” per culminar el camí iniciat el 2017 amb la declaració unilateral d'independència al Parlament. Segons l'entitat, el moviment sobiranista ha de tornar a organitzar-se per forçar una ruptura política, institucional i social.

En el seu manifest, l'associació es desmarca obertament dels partits independentistes amb representació al Congrés i al Parlament. Considera que Junts i ERC han abandonat la via de la confrontació democràtica en acceptar acords amb Pedro Sánchez i Salvador Illa. L'ANC denuncia que, mentre els dirigents negocien amb Madrid, la ciutadania independentista se sent cada cop més frustrada.

Una influència que s'erosiona

La veritat és que l'ANC travessa un profund període de pèrdua d'influència. Durant els anys del procés, va ser capaç de congregar més d'un milió de manifestants als carrers de Barcelona cada 11 de setembre. Tanmateix, en els darrers anys les seves convocatòries amb prou feines han reunit desenes de milers d'assistents, reflex del desgast del moviment.

D'altra banda, l'ANC no pot maquillar el fet que les seves crítiques al processisme d'ERC i Junts són les mateixes que es poden fer a la mateixa ANC. I és que, si hi ha hagut un ens processista per excel·lència, aquest ha estat l'ANC, juntament amb Òmnium. En aquest sentit, no es pot establir una distinció completa entre el processisme partidista i el processisme civil.

Finalment, cal destacar que l'ANC també arrossega una crisi interna molt complexa. De fet, no es diferencia gaire d'ERC i de Junts, que avui, per cert, anunciava la renúncia de Jaume Giró. Amb aquesta perspectiva, l'ANC no presenta una gran legitimitat per situar-se com la nova veu de l'independentisme.