El Gobierno 'progressista' dispara la desigualtat: hi ha cada cop més rics

L'autodenominat Gobierno "progressista" s'ha convertit, paradoxalment, en el major generador de desigualtat de les últimes dècades a Espanya. Les dades més recents sobre patrimoni, mercat laboral i emancipació juvenil dibuixen una realitat difícil d'ocultar. Mentre els superrics es multipliquen, els joves no poden accedir a un habitatge i els treballadors encadenen contractes precaris sota l'aparença “d'indefinits”.

Superrics a l'alça

L'Agència Tributària ha confirmat que el nombre de milionaris amb més de 30 milions d'euros s'ha disparat un 42% des de 2018, coincidint amb l'arribada de Pedro Sánchez. En només cinc anys, la xifra ha passat de 608 a 865 contribuents. Aquest creixement va ser especialment intens des de 2020, després de la consolidació dels governs de coalició amb Podemos i posteriorment Sumar.

Això resulta doblement cridaner si recordem que una de les banderes del PSOE, Podemos i Sumar va ser combatre les grans fortunes. Allà hi és quan Pedro Sánchez va dir que calia "més transport públic i menys lamborguinis". Per no parlar que figures com Pablo Iglesias o Yolanda Díaz sostenien les seves fantasies pressupostàries amb anuncis de nous impostos als "rics".

Falsos indefinits, l'altre rostre de la precarietat

A aquesta bretxa s'hi suma el mercat laboral amb una casualitat força dolorosa. La reforma laboral de 2021 es va presentar com la gran eina contra la temporalitat. Tanmateix, les dades demostren que el problema persisteix disfressat d'una altra forma: els falsos indefinits.

Al mes d'agost, un 37% dels llocs de treball destruïts eren de fixos discontinus. És a dir, treballadors que apareixen com a indefinits, però que poden ser enviats a l'atur sense indemnització durant els mesos d'inactivitat. El resultat és una caiguda artificial de l'atur registrat i milers de persones que, en la pràctica, viuen en la mateixa precarietat que abans. Com passa amb les pensions, els trucs comptables li salven la cara al Gobierno.

Joves atrapats: la desigualtat generacional

El tercer pilar d'aquesta fractura social el viuen els joves. El Consell de la Joventut va revelar que la taxa d'emancipació s'enfonsa fins al 15,2%, el nivell més baix en vint anys. Amb salaris baixos i lloguers que consumeixen més del 90% dels seus ingressos, la majoria queda condemnada a compartir pis o a prolongar la dependència familiar.

Mentrestant, la revaloració de les pensions absorbeix bona part dels recursos públics, beneficiant els més grans. De passada, agreuja una desigualtat intergeneracional que ja és estructural. I és que, amb la Seguretat Social, estem davant el major exemple de la història recent d'Espanya d'una política social discriminatòria. Una política desigual per partida doble, ja que l'endeutament per finançar les pensions també compromet el futur dels joves.

Un model esgotat

Els tres fronts assenyalen el mateix: el model econòmic del Gobierno, lluny de reduir la desigualtat, l'està aprofundint. És més, constaten que l'Estat té molt menys marge de maniobra del que diu per intervenir en les dinàmiques econòmiques. D'aquesta manera, la retòrica ideològica queda com precisament això: una retòrica partitocràtica.

I que el model està esgotat no és cap projecció fosca, sinó una declaració explícita del canceller alemany i del primer ministre francès. Ambdues autoritats han anunciat que l'Estat del Benestar tal com el coneixíem no és viable. No seria una sorpresa que en un termini curt de temps assistíssim a grans canvis econòmics i fiscals.