Europa Press La falsa prosperitat dels pobres a Espanya, un altre fracàs de l’esquerra
L’economia coet de Sánchez és una font estructural de desigualtat entre generacions
En els últims tres anys, les classes populars a Espanya han experimentat una lleugera millora en la seva situació econòmica. Segons l'anàlisi del reputat periodista econòmic Javier Jorrín - amb dades del BCE -, el patrimoni de les llars més pobres ha augmentat en gairebé un 30%. Aquesta dada, que a primera vista podria semblar un senyal positiu, amaga realitats molt més decebedores.
La tendència positiva s'atribueix principalment a la creació d'ocupació (immigració), la pujada del salari mínim interprofessional i les polítiques de redistribució. Tanmateix, després d'examinar més de prop la situació, es revela que aquest increment en la riquesa ha estat una il·lusió. Més en particular, ha estat una il·lusió produïda i tenyida pel factor intergeneracional. I és que, com s'explica habitualment a E-Notícies, el PIB per càpita ha baixat i l'edat és la màxima font de desigualtat.
L'habitatge com a font de desigualtat | Europa Press
La clau per entendre aquesta paradoxa rau en la manera com s'ha distribuït aquesta millora econòmica. Tot i que les dades revelen que les classes populars han augmentat el seu patrimoni, això ha estat possible perquè han dedicat la major part dels seus ingressos a reduir deutes. Com constata Javier Jorrín, l'augment de la riquesa en aquestes llars no es deu a la compra d'actius, sinó a l'esforç per reduir el passiu. Novament, sobre l'efecte de descapitalització de l'habitatge, també se n'ha parlat a E-Notícies.
Segons la sèrie, les llars situades en el 50% amb menys patrimoni net han augmentat la seva riquesa neta en 7.000 euros per persona en els últims tres anys. Tanmateix, només 1.000 euros d'aquesta xifra corresponen a l'acumulació d'actius reals. La resta s'ha destinat a tapar forats. És a dir, que la prosperitat "macro" dels últims anys no ha servit per generar una base d'estalvi de cara al futur. Al contrari, ha fet més rics els rics.
Aquest és el resultat d'una política que ha permès una redistribució cosmètica de la riquesa. Ara bé, sense oferir les eines necessàries per superar la precarietat estructural en què viuen moltes d'aquestes persones. Però, com és sabut, les necessitats electorals fan impossible canviar l'eix de les polítiques públiques fora dels pensionistes.
Espanya té un problema intergeneracional | Europa Press, e-noticies.cat
I els joves no marxen de casa
Això explica que la taxa d'emancipació dels joves hagi assolit nivells crítics, amb una taxa que no supera el 15,2%: el nivell més baix en dues dècades. Segons l'informe del Consell de la Joventut, un jove ha de destinar el 92,3% del seu salari mensual per pagar el lloguer d'un habitatge mitjà a Espanya. A Catalunya, la situació és encara més greu, ja que el percentatge supera el 100% si es té en compte el cost de vida. Aquestes dades expliquen per si soles la impossibilitat dels joves de capitalitzar-se.
En resum, les dades de l'INE mostren que la renda dels jubilats és de mitjana un 9% més gran que la dels treballadors actius. Ens trobem davant d'una situació en què l'Estat dedica la majoria dels seus recursos públics a enriquir els que ja s'enriqueixen pel mercat immobiliari. Com a doble efecte d'aquest problema, la desigualtat entre els fills d'aquestes persones al seu torn es multiplica.
Més notícies: