Europa Press Costa avall i sense frens: la situació econòmica dels joves
La desigualtat intergeneracional no fa més que augmentar i això obre una bretxa en el cor de la societat
El problema econòmic bàsic que patim és la pèrdua de poder adquisitiu. Això no té res a veure amb els bons resultats macroeconòmics. De fet, ara mateix conviuen el triomfalisme macro i el pessimisme micro.
Deixant ara de banda les causes, el que resulta innegable és que estem immersos en un procés inflacionari. El dubte a curt termini - abans era a mitjà, abans a llarg - és si aquesta inflació es combinarà amb una recessió. En tal cas, tindrem el context econòmic més difícil de surfejar: una estanflació.
Els joves consumeixen cada vegada menys | Europa Press
La inflació és la responsable d'un doble fenomen: i) que els indicadors de pobresa material augmentin, i ii) que la població no pugui estalviar. Sobre el primer punt, a E-Notícies s'ha parlat en múltiples ocasions sobre el drama del PIB per càpita. Segons l'última dada d'INSOCAT, a Catalunya hi ha 1.381.000 persones en risc de pobresa.
Però, en realitat, els dos factors assenyalats s'han de discriminar generacionalment si es vol afinar la imatge real de la societat. Si ho fem, s'observa una dinàmica que tampoc és cap sorpresa: els joves tenen una situació econòmica molt dolenta. Les dades són múltiples i incontestables, i les últimes a afegir-se són les d'ESADE.
Sagnia en els percentatges
En un estudi recent que porta per títol La tenència d'habitatge i deute hipotecari de les famílies espanyoles en els últims vint anys, ESADE analitza el sector immobiliari espanyol en termes financers. Tenint en compte que el més habitual és estalviar en maó, això és sinònim d'estudiar les desigualtats intergeneracionals. I els resultats mostren que, efectivament, els joves van costa avall i sense frens.
L'habitatge és la cruïlla de camins de la pobresa | Europa Press
El 2002, el 65% dels menors de 35 anys tenia habitatge, i vint anys després, el 2022, la xifra baixa a menys de la meitat (30%). Així mateix, les dades permeten fer comparacions relatives. Això és útil per evitar fal·làcies molt comunes, com que els joves actuals no estalvien, no s'esforcen, etc.
Així, per exemple, els nascuts entre 1986 i 1997 tenen de l'ordre de 45.000 euros als 35 anys. Però és que, els nascuts vint anys abans, tenien 120.000 euros en la mateixa franja d'edat. De fet, dades d'altres fonts i estudis constaten que, proporcionalment, els joves consumeixen menys ara (més que res perquè no poden consumir més). Concretament, consumeixen un 36% menys.
Uns incentius que deixen fora els joves
El discurs que l'actual econòmica dels joves respon única i exclusivament a les seves (males) preferències d'estalvi i capitalització és insostenible. Els canvis culturals poden ser un factor coadjuvant, però no el principal. Tal com ha estat sempre, la causa bàsica de la prosperitat individual és la prosperitat general.
D'altra banda, el que es coneix com a “sistema” (pensions, ajudes socials, immigració, model econòmic, etc.) respon a un sistema d'incentius que aparta els joves. Com també s'ha dit moltes vegades, el cas més clar és el de les pensions. Perquè el finançament de les pensions es fa a càrrec del present, no d'una capitalització passada que, no només no existeix, sinó que va servir per pagar despeses corrents.
La prova de foc que la desigualtat intergeneracional és una desigualtat primària està en les projeccions a futur. Suposant que el “sistema” continua igual, hi haurà encara més desigualtat entre els joves hereus i els no-hereus. Això vindria a ser una mena de capitalització composta de la desigualtat actual entre boomers i joves.
Més notícies: