
La taxa d’emancipació dels joves, per terra: una generació atrapada
L'edat és, amb molta diferència, la variable més forta per explicar la desigualtat a Espanya
La crisi d'emancipació dels joves a Espanya ha assolit xifres alarmants. Segons l'informe recent del Consell de la Joventut, la taxa d'emancipació juvenil se situa en un preocupant 15,2%. Això és el nivell més baix en dues dècades.
Aquesta dada reflecteix una realitat dramàtica i per tothom coneguda. Ens referim a joves entre 18 i 29 anys que es veuen atrapats en un cercle de precarietat, inflació i un poder públic que els ha abandonat. Això és essencial per una raó: i és que la desigualtat a Espanya, per molt que es digui, s'explica més i millor per la variable intergeneracional.

Un dels principals factors que expliquen aquesta situació és el cost desorbitat de l'habitatge. Segons l'informe, els joves necessiten destinar un 92,3% del seu salari mensual per poder cobrir el lloguer d'un habitatge mitjà. A Catalunya, aquesta xifra és lleugerament superior, i el percentatge de joves que viuen de lloguer arriba al 57,9%. A més, un terç d'aquests joves es veu obligat a compartir pis per poder fer front a les despeses.
La situació és encara més complexa si es consideren les dades sobre la compra d'habitatge. El preu mitjà d'un habitatge arriba als 197.210 euros, cosa que equival a catorze anys de salari d'un jove. Un panorama gens encoratjador que deixa els joves atrapats en el lloguer i amb poques perspectives de poder accedir a una llar pròpia. Per no parlar de l'efecte de descapitalització que això té a llarg termini.
Per si no fos prou, les xifres sobre el mercat laboral tampoc aporten solucions clares. Tot i que la taxa d'atur juvenil ha experimentat una lleu millora, la precarietat laboral segueix sent una constant. Un 35,5% dels joves menors de 25 anys es veuen obligats a compaginar la feina amb els estudis. D'altra banda, el 36,2% està sobrequalificat per als treballs que ocupa, cosa que agreuja encara més la seva situació econòmica.

Panoràmica general
Aquest escenari s'emmarca en una tempesta perfecta en què convergeixen diversos factors: habitatge, inflació, precarietat i manca de polítiques eficaces. Es tracta d'una convergència que dispara la desigualtat i que, paradoxalment, l'Estat impulsa. En essència, és un model productiu que necessita enormes saldos migratoris per mantenir un Estat del Benestar orientat als més grans.
A més de la pressió fiscal - relativament molt més alta per als joves -, aquest estat de coses fa impossible el mercat de l'habitatge. Com s'explica reiteradament a E-Notícies, la concentració poblacional dispara el preu immobiliari. Això, al seu torn, afavoreix els tenidors d'habitatge, que no són joves, i les arques públiques.

Totes aquestes dades potser permeten a l'establishment entendre - una cosa que li costa molt - el gir dels joves cap a la nova dreta. De fet, la CUP ja veu transvasament de vots entre els joves de 18-21 anys cap a Aliança Catalana; i Vox és amb molta diferència el partit més votat entre els joves. I tot això arriba després d'almenys deu anys en què el progressisme ja va tenir la seva oportunitat, és a dir, 15-M, feminisme i ecologia. El resultat és una de les majors desigualtats des de la Transició.
Més notícies: