Pedro Sánchez s'ho pensa: 4 raons per les quals podria dimitir en les pròximes hores

Després de la compareixença de divendres, Pedro Sánchez creia haver contingut l’allau que se li havia vingut a sobre en les últimes 12 hores. El secretari general del PSOE i President del Gobierno havia tornat a fer una de les seves jugades mestres per mantenir-se al poder.

O això creia ell. Amb el pas de les hores es va evidenciar que aquesta vegada no és com les anteriors.

La crisi és tan profunda que el mateix Sánchez va decidir retirar-se unes hores a la finca de Quintos de Mora per “reflexionar”. Al llarg del cap de setmana, ha anat agafant forma la idea de la rendició. Algunes fonts apunten fins i tot que podria dimitir aquest dilluns i convocar eleccions.

Però Sánchez no ha dit l’última paraula, i podria haver urdit des de la solitud de la seva finca una contrastratègia per llançar un últim pols. Mitjans com Vozpópuli apunten a la dimissió de diversos ministres i una moció de confiança.

Les pròximes hores seran claus per saber si hi haurà sanchisme una estona més, o anirem a les urnes a l’agost. Sánchez té almenys quatre raons per llençar la tovallola.

1. Un PSOE totalment trencat

La primera raó és que per primera vegada des de 2014, Pedro Sánchez ha perdut l’aura d’intocable dins del PSOE. El sanchisme sempre ha estat una estructura de poder basada en l’absència de dissidència. A diferència de Felip González i José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, que van marcar un perfil fort i jeràrquic però amb corrents internes.

El primer que va fer Sánchez en guanyar les primàries va ser purgar els dissidents. Des de llavors, fins i tot els barons díscols, com García-Page o Lambán, han secundat sempre amb submissió l’estratègia de Ferraz.

Aquest PSOE sense fissures es va ensorrar divendres després de conèixer-se l’informe que esquitxava el segon secretari d’organització de Sánchez. La nit anterior, Sánchez va escenificar el desafiament a la cúpula socialista i es va atrinxerar al seu búnquer. Des de llavors, pesos pesants que fins ara l’adulaven han començat a plantejar la necessitat de la seva successió.

Sánchez està, ara sí, sol, i el pessimisme s’ha apoderat del seu entorn de confiança. En una estructura basada en el personalisme, la debilitat de Sánchez amenaça la continuïtat del sanchisme.

2. La rebel·lió dels territoris

Alguna cosa més juga en contra del President, i és la convicció al PSOE que aquesta setmana sortiran més coses, i molt grosses. Tant, que a Sánchez no li quedarà més remei que dimitir.

Els sectors contraris a Sánchez, fins ara sense prou poder per plantar batalla, han vist l’oportunitat perfecta. Felip González no va trigar ni 24 hores a sortir a ungir Eduardo Medina com a alternativa. En les últimes hores han premut l’accelerador, i demanen un congrés federal sense Pedro Sánchez.

Tot i que la veritable preocupació de Sánchez no està en Felip González, sinó en la rebel·lió dels territoris. Els barons fa dies que reclamen l’avançament electoral per evitar que les generals coincideixin amb les municipals i autonòmiques de 2027. No volen que la corrupció del Gobierno esquitxi les territorials.

Això ha agafat més sentit després d’esclatar l’escàndol de Santos Cerdán. Ara, els García-Page i Lambán exigeixen definitivament un avançament electoral. Saben que és l’ocasió perfecta per treure’s Sánchez de sobre d’una vegada.

Sense el suport de la cúpula del PSOE i amb els territoris en rebel·lió, Sánchez sospesa seriosament la possibilitat de llençar la tovallola. Això sí, vol deixar una via oberta per a la seva reelecció i repetir l’operació de 2014. Aquesta vegada, millor acompanyat.

3. La venjança de Podemos?

Pedro Sánchez té ara dues possibles sortides per sobreviure políticament. Una, plantejar una moció de confiança per intentar esgotar la legislatura. El problema és que arribaria a les eleccions molt tocat, i una derrota contundent el sentenciaria com a secretari general del PSOE.

L’altra, convocar ara eleccions per intentar treure un bon resultat i reforçar la seva posició dins del PSOE. Hi ha una altra poderosa raó per la qual Sánchez medita convocar eleccions a l’agost. I és la possibilitat real d’acabar traït pels seus socis de Gobierno.

El principal perill ara no és Puigdemont, sinó Podemos. Els morats fa temps que desitgen venjar-se d’ell i ara veuen l’oportunitat perfecta. En les últimes hores, Irene Montero ha atacat el bipartidisme deixant clar que no salvaran el PSOE per impedir que el PP arribi a la Moncloa.

L’altra preocupació és Carles Puigdemont, que ha decidit no participar activament en l’enfonsament del Gobierno. Però que necessita aparentar de cara a la seva parròquia. Per això Junts no donarà suport als pressupostos de 2026.

L’estratègia dels processistes és mantenir viu Sánchez però amb respiració assistida fins a esgotar la legislatura. L’afront de Podemos i de Junts condemnaria Sánchez a un final de legislatura infernal. Gairebé impossible.

Sense estabilitat parlamentària i sense pressupostos per legislar, ni una crisi de Gobierno podria salvar-lo.

4. La 'traïció' dels mitjans afins

Finalment hi ha la pèrdua de l’ecosistema mediàtic que l’ha sostingut fins ara. La demostració més brutal de la descomposició del sanchisme en qüestió d’hores va ser el canvi de rumb de mitjans com la SER o la Sexta. Només TVE i algun analista despistat s’ha quedat al vaixell de Sánchez, però no és suficient.

Sobretot perquè aquests mitjans que fins ara eren afins a Sánchez, han contribuït a alimentar el pessimisme sobre la seva continuïtat. Han apuntalat la idea que és impossible que resisteixi. Fins i tot que seria impropi i immoral.

Amb els mitjans passa el mateix que amb la cúpula del PSOE, la seva rendició suposa deixar el sanchisme sense terra sota els peus. Sánchez continua comptant amb alguns fidels, però que han estat especialment assenyalats en els últims dies pel seu servilisme. Han perdut la credibilitat, i deixen despullat el poc relat que li quedava a Sánchez.

Aquests periodistes encara lleials defensen amb ungles i dents la idea que Sánchez no va ser un encobridor sinó una víctima més dels corruptes. S’hi han bolcat amb tot, però necessiten un gest del mateix President.

Si Sánchez dimiteix, ajudaria a consolidar la idea que ell no sabia res i que s’ha sacrificat per salvar l’honor del PSOE. Per això, i per evitar que la dreta i l’extrema dreta arribi al poder. És a dir, sanchisme en estat pur.