La legislatura del fum: un any de pactes incomplerts entre ERC i PSC

Es compleix un any des que ERC i PSC van signar l'acord que va portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. Un pacte que es va presentar com a “històric” i que estava ple de promeses d’èpica variable, sobretot per a ERC. Allà hi ha el concert fiscal, el traspàs integral de Rodalies o la Convenció Nacional per resoldre el "conflicte polític" amb l'Estat. Com es pot veure, tot es presenta integral, definitiu i a la màxima escala possible.

Dotze mesos després, el balanç no pot sorprendre ningú. Tenint en compte l'estil negociador del PSC i la debilitat estructural d'ERC, el pacte s'ha encallat en titulars. Encara més: totes les grans concessions orbiten en una boira d'indefinició, retards i dilucions. Aquest és la cotilla que ha servit per transitar des de la inoperància de deu anys de processisme cap al final del 'sanxisme', del qual el president Illa n'és el màxim fruit.

El finançament singular: del 2026 al 2028... o més enllà

El gran reclam de l'acord va ser la creació d'una Hisenda pròpia catalana. En aquest sentit, ERC va vendre la gestió de l'IRPF com la pedra angular del nou model de finançament. La idea que els republicans van posar en circulació, molt cridanera tenint en compte que el projecte indepe va naufragar, era que la Hisenda era una estructura que apropava Catalunya a la independència. Així ho va defensar Marta Rovira abans de tornar a Catalunya, interpretar el seu paper en el teatre republicà i tornar a Suïssa.

Tanmateix, la lletra petita s'ha imposat als titulars. El Pla Director de l'Agència Tributària Catalana, presentat in extremis el 31 de juliol, ha estat la constatació del fracàs. La recaptació de l'IRPF no serà una realitat el 2026 (la promesa), i ja veurem si el 2028. Les causes que expliquen el fracàs del calendari no són cap novetat; els tècnics de diversos grups professionals ho van explicar. No hi ha estructura administrativa, la manca de personal és màxima i falta un acord legislatiu amb el PSOE.

La situació adquireix una tonalitat fins i tot còmica quan es constata que, el 2028, ja estarem immersos en les pròximes eleccions. És a dir, que si el tripartit perd un sol diputat, tot tornarà a la casella de sortida. Per no parlar que tot apunta que Feijóo serà a la Moncloa, ja sigui de la mà de Vox o d'un PSOE post-sanxista. Pel camí, això sí, al PSC li haurà donat temps a fer-se fort des de diverses instàncies de poder pispades al processisme.

Rodalies: una cessió en fals

L'altre gran pilar de l'acord era el traspàs de Rodalies. Un traspàs que, en teoria, retornaria a Catalunya la gestió de la seva xarxa ferroviària. La realitat, però, és que la nova empresa Rodalies de Catalunya continua adscrita a Renfe, amb un repartiment de control que deixa la majoria de gestió en mans de l'Estat.

La Generalitat podrà nomenar el president de la companyia, però la lletra petita és clara: el pes operatiu continua sent de Madrid. A més, l'adscripció inicial a Renfe, acceptada per ERC per evitar conflictes laborals, s'allargarà sense data de caducitat definida. Mentrestant, això sí, la ciutadania suporta un servei màximament deficient.

La qüestió nacional: en un calaix

Menció a part mereix la creació d'una Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític català. Un fòrum que s'havia d'impulsar en el primer ple posterior a la investidura. Un any després, la Convenció continua en un calaix, sense calendari i sense voluntat política d'impulsar-la. Tant ERC com PSC han optat per ajornar-la, sota l'argument que esperen una “àmplia majoria de partits” que mai arriba.

En aquest cas, la naturalesa cosmètica d'aquesta concessió era tan clara que ni ha aixecat debat social o parlamentari. Era simplement una concessió simbòlica i gratuïta a ERC, que de tant en tant ha d'exercir de partit independentista. A més, la ciutadania, després d'anys de procés i sanxisme, ha perdut l'horitzó de les taules de diàleg que hi ha repartides pel món.

Una legislatura de reajustament

Ja al novembre de 2024 s'explicava a E-Notícies que aquesta legislatura era per a ERC una perfecta oportunitat per aparentar. I és que, amb tempos polítics tan breus, als partits els interessa el joc curt. En aquest cas, a ERC li interessava evitar una repetició electoral per estabilitzar el vaixell després del col·lapse electoral. Per la seva banda, el PSC veia una oportunitat per jugar des de dins de les institucions; no cal oblidar que controlen Barcelona.

Això explica que l'actual legislatura sigui de pur reajustament; i té sentit que sigui així: el procés va congelar Catalunya durant deu anys. I ara, a poc a poc, surt tot: immigració, saturació assistencial, inseguretat, independentisme unilateral (AC), etc. Paral·lelament, Vox està consolidat, el PP català ha tornat, Puigdemont dessagna Junts i la CUP intenta quadrar el cercle antisistema.