ERC es converteix (de nou) en la riota després del retard en la Hisenda catalana

A E-Notícies ja es va avançar: Signa ara i paga després: l'estratègia del PSC amb ERC. Allò que s'anticipava fa setmanes ha acabat per confirmar-se: la Hisenda catalana no començarà a recaptar l'IRPF fins, com a mínim, 2028. És a dir, dos anys més tard del que s'havia promès a l'acord d'investidura entre ERC i el PSC. Tot encaixa en una estratègia que el socialisme domina amb mestria: prometre ara i ajornar el lliurament. Mentrestant, tenen el poder.

El Govern de la Generalitat va presentar el pla director per al desplegament de l'Agència Tributària de Catalunya just l'últim dia de termini. Un document elaborat juntament amb l'empresa Indra que certifica el que ja s'intuïa: ni hi haurà IRPF el 2026, ni l'estructura administrativa està preparada. L'informe estableix que el 2027, amb sort, es podrà prestar “assistència plena” a la campanya de la renda. I que el 2028, potser, es podrà col·laborar en “l'aplicació tributària de determinades funcions”.

De promeses a terminis 

La notícia ha generat una nova vergonya per a ERC, que va vendre el pacte amb el PSC com un gran avenç en l'autogovern fiscal. Marta Rovira, que es va recolzar en l'èpica abans de desaparèixer a Suïssa, va arribar a dir que l'acord era un pas cap a la independència. Mentre els republicans corrien a anunciar titulars, els socialistes prenien nota, aguantaven el tipus i compraven temps.

El cas és especialment greu si es té en compte que la recaptació de l'IRPF va ser un dels punts estrella de l'acord. Es va signar que el 2026 Catalunya gestionaria l'impost. En canvi, el calendari oficial diu una altra cosa. El 2025 només s'atendran cites prèvies; el 2026, assistència plena si s'hi arriba; el 2027, primeres proves de gestió; i el 2028, col·laboració parcial. 

ERC empassa mentre el PSC guanya temps

El pitjor per als republicans no és el retard, sinó la manera com tothom ho veu venir. La manca de personal, les mancances tècniques i la impossibilitat material de gestionar 30.000 milions d'euros en tributs eren d'una evidència dolorosa. Per això el PSC mai no va prometre dates tancades; va parlar de processos, fases i, sobretot, "comitès d'experts". ERC, en canvi, buscava titulars per vendre la seva servitud dins del tripartit.

L'estratègia socialista és tan evident com eficaç: utilitzar la necessitat d'ERC per mantenir-se al poder mentre es difuminen els compromisos. Quan ERC amenaça de no donar suport als pressupostos, Illa respon amb tranquil·litat institucional. Perquè no s'ha d'oblidar que l'únic factor explicatiu de tota aquesta situació és que ERC és un partit desfet, amb una por patològica a una repetició electoral i que ve del seu pitjor resultat.

Finalment, cal notar que totes aquestes dilacions de temps (2-3 anys) són ideals per mantenir el poder en contextos de legislatures curtes. És a dir, que la Hisenda catalana serà abans un reclam electoral el 2027 que una realitat institucional. Fins aleshores, el PSC podrà dir que ha estat una legislatura a Palau.