El Gobierno entra en escena perquè ERC pacti amb el PSC

En un primer moment, el tripartit semblava el desenllaç natural de les eleccions autonòmiques. Amb els Comuns en caiguda lliure i una ERC tocada i gairebé enfonsada, apuntar-se al projecte del PSC era la menys dolenta de les opcions. Amb el tripartit, a més, podrien mantenir algunes quotes de poder i evitar el pitjor dels escenaris: una repetició electoral. En aquest cas, els darrers sondejos publicats mostren que el transvasament de vots d'ERC cap al PSC seria molt destacat.

Però l'elecció de Josep Rull com a president del Parlament va posar alguna ombra de dubte sobre el tripartit. Segons sembla, ERC tenia l'acord gairebé tancat amb el PSC i al darrer minut es va decidir per Junts. Això va motivar una imatge poc habitual com la d'un Salvador Illa força irat i potser agitat davant de la possibilitat real que ERC tingui el valor de forçar les eleccions. De fons, però, hi ha un factor fonamental: la guerra interna dins ERC. Amb la dimissió d'Aragonès s'ha obert la veda i la lluita de poder.

Amb els fets a la Mesa, alguns mitjans han apuntat que el sector de Marta Rovira s'ha mobilitzat per inutilitzar el sector Junqueras, que és més procliu a pactar amb el PSC. Segons explicava Marcos Lamelas a El Confidencial, Marta Rovira fa tot el possible perquè l'acord d'Elisenda Alamany amb Collboni a Barcelona no surti cap endavant.

És a dir, parin les màquines que ERC torna a l'independentisme i ja no interessa eixamplar la base. Certs sectors de la militància com les joventuts del partit opinen el mateix.

El Gobierno central o un caixer automàtic

A més del risc evident de forçar les eleccions o de fer cas a Artur Mas i ressuscitar el 'Junts pel Sí', aquestes maniobres del sector Rovira no tenen en compte un actor important: el Gobierno central.

Amb una sincronització que no és casual, el Gobierno ha començat a posar carn a la graella per temptar ERC i estimular el tripartit. I entre el BOE i l'apel·lació al fet que tots som “forces progressistes”, la temptació no és menor. A més, moltes de les coses a què es pot comprometre el PSOE són relativament etèries i tenen una concreció indefinida. Parlem, per exemple, "d'avançar” cap al referèndum o tenir la llengua catalana com un “eix de govern”.

Al mateix temps, entre totes aquestes abstraccions es poden introduir concessions que sí que donarien pes real a l'acord. Aquí hi ha, per exemple, un sistema de finançament singular o condonar part del deute autonòmic. De fet, ahir mateix, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va dir a la ràdio que les “singularitats” de Catalunya justifiquen un sistema de finançament propi per a la regió.

Alguna nou i també una mica de soroll

Aquesta concessió per animar el tripartit és força factible perquè depèn íntegrament del Govern. La condonació del deute, en canvi, és més espinosa perquè implica que les comunitats autònomes puguin protestar. La solució passa llavors per perdonar una part d'uns 15.000 milions d'euros. La ministra Montero ja ha dit que ho estan negociant amb ERC.

Finalment, queden una sèrie de compromisos en què el PSOE es podria sentir força còmode. Es tracta de compromisos més aviat indefinits i a llarg termini. A més dels ja referits "d'avançar” cap al referèndum o de tenir el català com una prioritat governamental, el PSC es podria comprometre a mantenir certes lleis i projectes de l'anterior Govern d'ERC. En realitat, res determinant.

En definitiva, els jugadors comencen a fer les apostes i, per paradoxal que resulti, el crupier és ERC. La lluita interna a ERC es mou entre dos àmbits: forçar la repetició electoral i que Déu reparteixi sort o esprémer el màxim possible el Gobierno central per acceptar el tripartit. Rovira o Junqueras, Puigdemont o Sánchez.