La dreta, que mai va ser agradable

Com es llegeix a La foguera de les vanitats, demà hi haurà moltes “interjeccions sortides del fons de la borsa de la compra”. Segons els sondejos, la dreta identitària quedarà en segona posició, enfilada per la immigració, matisen els politòlegs amb aquesta prodigiosa capacitat per explicar obvietats. Com diria també el Mestre Yoda, saber-se podia no.

L'esquerra – bé, la galàxia discursiva de l'esquerra – té un paper particular en aquest assumpte: el paper de l'absència. El tema té el seu interès perquè, és clar, no jutgem les virtualitats de les coses, sinó les coses. Si s'hi afegeix la superioritat moral de l'esquerra, la possibilitat d'esmena és remota. O encara pitjor, que comencem amb l'autobucle que fa falta més feminisme, més integració, sortiu a votar que si no guanyen ells i altres. El mono, que sempre va ser de goma.

Qui votava Podemos?

El que no pot fer l'esquerra és tenir absències còsmiques en temes com la immigració o l'islam i, després, sorprendre's que altres tinguin el monopoli. Com tothom sap que entengui d'economia, un monopoli sempre és en detriment de la competència, és a dir, de la qualitat i de la varietat. "Però nosaltres sí que parlem d'immigració! Parlem d'igualtat, integració, més polítiques socials!”. Beneit, que ets beneit.

L'esquerra no podrà viure sempre de dir que ve el coco, que la política és sinònim de televisió i que, compte, que passa per aquí un significant buit. En fi, de la insubstancialitat a totes les seves gradacions. Sobre això, un comentari que no és menor.

El que va ser el meu professor a la universitat, Andrés de Francisco, va escriure amb Francisco Herreros un llibre que, en resum, és una radiografia clínica de Podemos (Podemos, izquierda y "nueva política", es diu). Entre altres coses, t'explica que els de Podemos en tenien prou amb el llibre d'un argentí, certes inspiracions nazis i el TDT per muntar-te una revolució de caminar per casa. El que em va deixar de pasta de moniato, però, va ser l'anàlisi sociològica dels seus votants.

Qui votava Podemos? La classe obrera? Ni tangencialment. A Podemos els votaven homes joves, de classe mitjana-alta i molt formats. La semblança amb la classe obrera és pura coincidència. I els efectes negatius del desordre migratori els solen patir les classes populars. Els més espavilats ja veuran quina forma té el quadre.

Mira, aquí hi ha un bolet!

Hi ha alguna virtut a empitjorar alguna cosa per haver tingut un projecte inicial massa elevat? En general, hi ha alguna virtut a preferir allò irreal sobre allò real perquè, bé, les "utopies serveixen per caminar"? L'esquerra hi podria pensar. Però la veritat és que no ho pot fer. D'un temps ençà, l'esquerra té una visió del món que no fa possible la reflexió.

Reduccionista en un sentit, el moral, l'esquerra contemporània no assumeix que les coses estan connectades fins a un cert punt i desconnectades fins a un altre punt. O el que és el mateix: que en algun moment cal tallar i que, efectivament, els talls separen i són dolorosos. Hi ha una veritat com a molt ambiental en aquest lloc comú que diu “la dreta ve a arreglar allò que l'esquerra ha trencat”. I els arranjaments, com és evident, no són edificants i no es presten a la revolució en pla musical o a l'acampada per Palestina.

Aquest reduccionisme per via moralista explica l'anàlisi crítica que fa l'esquerra i que no s'allunya gaire de la lògica d'anar a buscar bolets. Mira, aquí ha sorgit l'extrema dreta; quina llàstima, al país x abans no teníem extrema dreta i ara, de cop i volta, doncs sí. Podran tallar tots els bolets, però no aturaran la tardor. Fins i tot en poesia havien d'estar allunyats de la realitat...