Espanya ha vençut

L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, desmentia la portada de l'ABC amb l'eventual llista de peticions de Junts a Pedro Sánchez. Puigdemont la qualificava de “mentida” i afirmava que la primera pàgina “d'un diari clàssic” havia superat tot el que podia preveure.

La veritat és que el diari es va limitar a reproduir el programa electoral de Junts per Catalunya que sembla que l'expresident no s'havia llegit. “Puigdemont sembla que desconeix aquestes reivindicacions” es deia al diari l'endemà.

A més, l'expresident no aclaria que, si no són aquestes, quines són les condicions per donar suport a la investidura. La realitat és que el processisme ha acabat assumint el marc polític –i mental– espanyol.

Ara ja no es tracta de la independència unilateral, de la república catalana o de l'estat propi, sinó de salvar la cara davant del seu electorat. O tornar a la política tan criticada del peix al cove: l'estira-i-arronsa.

Tot plegat gairebé set anys després que Convergència i Esquerra formalitzessin solemnement la coalició que, en teoria, havia de portar Catalunya a la independència. Aquell 20 de juliol del 2017 es va triar, a més a més, un lloc emblemàtic: la terrassa del Museu d'Història de Catalunya.

Hi eren tots: no només Artur Mas, Oriol Junqueras, Raül Romeva, la morta Muriel Casals (1945-2016) en representació d'Òmnium i Carme Forcadell per l'ANC. També Jordi Sánchez; l'expresidenta del Parlament, Núria de Gispert; o els exconsellers Turull, Rull, Mas-Colell, Santi Vila, entre d'altres.

I fins i tot figures ara desaparegudes com Eduardo Reyes, que va arribar a anar de sisè a la candidatura, o el jutge Santiago Vidal, retirat ara de la vida pública.

El programa electoral de Junts pel Sí establia el full de ruta cap a la independència. Després de les eleccions provarien una declaració d'inici del procés d'independència, després venien la creació de les estructures d'Estat. Bàsicament l'Agència Tributària i la Seguretat Social catalana. Ja era començar la casa per la teulada i engreixar inútilment l'estructura de la Generalitat.

Tot plegat pretenia fer-se en el marc d'un procés de consulta “de base social i popular” per atraure el vot de la CUP. Posteriorment, s'havia de proclamar la independència que suposaria “la desconnexió respecte a l'ordenament jurídic espanyol”.

Per fer el pas calia aprovar igualment la llei de transitorietat jurídica, una mena de Constitució, i la de Referèndum, a fi de regular la consulta.

Finalment, després de la proclamació formal d'independència, se celebrarien eleccions constituents al nou Estat, s'aprovava la nova Constitució i es ratificava amb un referèndum. La tercera convocatòria a les urnes en 18 mesos.

Certament, tot havia d'estar llest any i mig. Ho deixava clar el mateix programa electoral. A més, començava a comptar la mateixa data electoral del 27 de setembre del 2015, no pas la de l'elecció del president, que es va endarrerir per l'oposició de la CUP a votar Mas.

Al final el van enviar a la “paperera de la història” -una frase treta de Trotski- i el líder de CDC va cedir el testimoni a Carles Puigdemont, que finalment va ser elegit el 12 de gener del 2016. El termini fixat acabava, doncs, el 27 de març del 2017.

A més, les eleccions havien de ser “plebiscitàries”. Però, al final, Junts pel Sí va obtenir 1,6 milions de vots i 62 escons, però no va assolir la majoria absoluta.

Van aconseguir, en realitat, menys diputats que a les eleccions del 2012 quan van concórrer per separat: 71. Cinquanta per a CiU, que encara existia, i vint-i-un per a Esquerra.

La baixada electoral de Convergència i Unió, que va perdre dotze diputats de cop, va accelerar el procés perquè en el cas d'haver perdut les eleccions següents, Artur Mas se n'hauria d'haver anat a casa com José Montilla el 2010. D'altra banda, en aquestes, però no anava de cap de llista sinó quarta.

La candidatura, en efecte, estava encapçalada per Raül Romeva. Amb això s'evitava rendir comptes, en la campanya electoral, de la seva obra de govern. Ja llavors escassa.

El programa electoral, en tot cas, tenia una mancança fonamental: la reacció de l'Estat. En plena eufòria per allò de “el món ens mira”, pensaven que ni el govern espanyol ni les forces de seguretat ni els jutges farien res.

Ara l'independentisme ja no planteja una altra DUI (Declaració Unilateral d'Independència) sinó un “referèndum acordat” amb l'Estat, cosa que va proposar a la seva època Iniciativa per Catalunya. Cal veure si el referèndum d'autodeterminació cap a la Constitució, encara que la majoria considera que no.

Esquerra, de fet, ha assumit la via més autonomista i, juntament amb el referèndum, i l'amnistia per als alts càrrecs encausats, demana el pacte fiscal o el traspàs de Rodalies -tot i que ja se'n va fer un el 2010-.

Junts, per no quedar-se enrere, ho circumscriu al referèndum i l'amnistia, però fins i tot això no és la independència.