L'escàndol de Drets Socials o com es fa negoci amb la misèria a Catalunya

L'escàndol de la DGAIA - l'escàndol més gran de la Catalunya recent - ha estat el pròleg de l'escàndol del Departament de Drets Socials. Ahir era notícia que Drets Socials ha repartit de manera irregular uns 167 milions d'euros en ajuts. Així ho constata un dur informe de la Sindicatura de Comptes, que ha estès les males pràctiques de la DGAIA a tot el Departament.

L'anàlisi de l'informe abasta des de 2016 fins a 2024, és a dir, Puigdemont, Torra i Aragonès: el processisme en estat pur. Com assenyala la Sindicatura, el funcionament d'aquestes irregularitats seria més aviat un no-funcionament. És a dir, absència de controls, manca de seguiment, pagaments indeguts i, en definitiva, una porositat per la qual han circulat gairebé 200 milions.

D'aquesta manera, la situació de l'assistència social a Catalunya transcendeix la mera corrupció d'algunes pomes podrides. Al contrari, mostra que estem davant d'una estructura perfectament inserida en l'entramat polític i institucional. La indústria dels famosos ‘xiringuitos’ ja deixa de ser una qüestió còmica per passar a ser una qüestió econòmica.

Manca de controls, cares conegudes i diners a discreció: el funcionament d'una indústria

En essència, què és el que va desvetllar la Sindicatura (i Octuvre) sobre la DGAIA? Doncs una clamorosa manca de controls, supervisió i seguiment. Aquest és el nucli del problema. I és a partir d'aquí quan fan acte de presència els col·laboradors (i beneficiaris directes) d'aquesta situació: les entitats sense ànim de lucre.

Parlem de tota aquesta constel·lació de fundacions, observatoris, ONGs i entitats socials que capitalitzen assumptes que sempre tenen un marcat caràcter progressista. Des del pacifisme fins a l'ecologisme i passant per la integració. El poder públic (la Generalitat) posa els diners i aquestes entitats s'encarreguen d'oferir el servei.

En el cas de la DGAIA, això era d'una evidència dolorosa. Un cúmul d'entitats sota el paraigua de l'entitat matriu, Plataforma Educativa, rebia ingents quantitats de diners públics per a l'atenció de ‘menes’. Ara bé, la manca de controls i seguiment conduïa al fet que, ‘de facto’, aquestes entitats desenvolupessin una indústria pròpia. N'hi ha prou de dir que aquestes fundacions van arribar a amassar un imperi immobiliari de 500 pisos.

Com és natural, aquesta circulació de diners genera un eficaç sistema d'amiguismes i portes giratòries. Com s'ha explicat a E-Notícies, els alts càrrecs de fundacions i Drets Socials són intercanviables a tots els efectes. Al marge, és clar, de la uniformitat ideològica que imposava aquest entramat, que s'empara en la moralitat de la seva acció per eludir crítiques i anàlisis.

No és només la DGAIA

En el cas general de l'escàndol de Drets Socials, tot l'anterior assoleix dimensions encara més grans. L'informe de la Sindicatura dibuixa amb exactitud una negligència estructural en l'assignació d'ajuts socials. Això és el que explica que el Govern hagi hagut de reclamar al voltant de 156 milions d'ajuts que es van adjudicar sense control. De moment, d'aquesta quantitat hi ha 7,1 milions irrecuperables perquè han prescrit.

Aquesta manca de control es tradueix en qüestions que, a més de ser econòmiques, són molt delicades. El cas més preocupant és el d'abusos a menors tutelades per la DGAIA. És a dir, que estem davant d'un sistema que tot i comptar amb un finançament milionari no va ser capaç de percebre i controlar delictes sexuals.

Per no parlar de l'altra evidència: que aquest mal funcionament fa que moltes persones que de veritat necessiten ajuda no la rebin. Segons deia la Sindicatura el 2024, només el 25,3% dels infants en situació de pobresa severa van rebre la renda garantida. Aquesta és una altra de les causes que la pobresa real (mesurada per càpita) hagi augmentat a Catalunya.

En definitiva, el col·lapse de negoci de la misèria és una altra de les expressions de la Catalunya postprocessista. El Govern Illa intenta ajustar la situació amb equilibris que no deixin en mal lloc ERC, soci de Govern i peça clau de l'entramat. La pregunta és si hi haurà depuració de responsabilitats i controls eficaços en el futur. 

Finalment, cal destacar la curiosa actuació dels mitjans de comunicació subvencionats en aquest assumpte. I és que les grans capçaleres de Catalunya han tingut gairebé deu anys per fer periodisme d'investigació i disparar aquesta crisi. Tanmateix, han estat ens externs i mitjans de comunicació lliures els que han destapat la crisi.