La cara més trista de la degradació de Catalunya: la pobresa

Vist amb perspectiva, Catalunya no ha passat la seva millor època. La dècada processista va servir fonamentalment per deixar un gran pòsit de descontentament social i, encara més, per tapar els problemes de la regió. Un dels problemes més urgents és que els catalans són cada cop, i objectivament, més pobres.

Així ho han tornat a reflectir les dades, en aquesta ocasió, les dades de la primera edició d'INSOCAT, elaborada per les Entitats Catalanes d'Acció Social. En línia amb molts altres informes passats, INSOCAT assenyala que prop de 1.381.000 persones viuen en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya. Encara que el més preocupant és la tendència.

El problema és el poder adquisitiu

Si s'observen les dades de desocupació, la situació està molt millor ara que fa deu anys, quan hi havia un 20% d'aturats (ara no arriba al 10%). Tanmateix, la pobresa s'ha mantingut intacta entre les capes populars. La solució d'aquesta paradoxa està en què la pèrdua de poder adquisitiu (la inflació) ha estat, i és, constant.

No estem, doncs, davant d'un problema de creixement del PIB absolut, sinó del PIB per càpita, que està estancat. Això ve reflectit en l'anomenada taxa AROPE, que permet afinar molt el càlcul de la pobresa. En aquest sentit, Catalunya, en línia amb les dades de la resta d'Espanya, té una taxa AROPE del 24%, que és el doble, per exemple, de la que té la República Txeca:

Si es desgranen els indicadors de la taxa AROPE, s'observen fenòmens preocupants. Entre els menors d'edat, per exemple, la taxa es dispara fins a gairebé el 34% de la població. D'altra banda, els estrangers, que tenen els llocs de treball més precaris, presenten una taxa que dobla a l'autòctona. Això només pot conduir a tensions socials i fins i tot ètniques, com s'ha vist recentment amb els disturbis a Salt.

En un altre ordre de coses, ja s'acosta al 20% (17,5%) el nombre de catalans que no poden mantenir la seva llar a una temperatura adequada. Així mateix, arriba fins al 35,2% la població que no pot fer front a despeses imprevistes. Encara que no se sol assenyalar, això últim implica un gran problema a llarg termini en la mesura que cada cop més gent no es pot capitalitzar, és a dir, no pot estalviar.

Juntament amb la inflació dels béns alimentaris, la principal causa que es dispari la pobresa a Catalunya és l'habitatge. Amb uns preus immobiliaris que no fan més que pujar - malgrat el que ara sostingui el PSC -, l'habitatge és un embornal de riquesa per a les classes mitjanes i populars. Tot això en harmonia amb la pressió migratòria, que tensa el mercat de l'habitatge i tira a la baixa els salaris dels llocs de treball poc productius, que són la majoria.