Europa Press L'amnistia de Junqueras i Puigdemont torna a encallar i allarga l'agonia processista
ERC i Junts han lligat el seu ressorgiment al futur dels seus dos líders
La llei d'amnistia és el compàs silenciós d'aquesta legislatura i també del postprocés. L'existència del 'Gobierno Frankenstein' respon en bona mesura a la cessió de l'amnistia per part del PSOE. Ara bé, des del principi va quedar clara una cosa: el via crucis judicial seria llarg, i això només beneficiava al PSOE.
Com un efecte dòmino, la llei d'amnistia ha d'anar passant fases. Ara ens trobem en la penúltima fase, és a dir, que el Tribunal Constitucional es pronunciï. En realitat, tothom dona per descomptat que el Constitucional acceptarà la llei d'amnistia. Serà llavors quan començarà l'última fase.
Després del Constitucional, serà el torn de la justícia europea. I és aquí on reapareix el Tribunal Suprem espanyol. Per què? Perquè el Suprem ja va avisar que presentarà un recurs a Europa en cas que el Constitucional avali l'amnistia. En conseqüència, fins que no es pronunciï Europa, l'amnistia seguirà flotant en l'aire.
El líder de Junts, Carles Puigdemont | Europa Press
De fet, el Suprem ja té tancada l'argumentació que presentarà a Europa. El referèndum de l'1-O - raona la sala penal - va ser un desfalc financer que va afectar els interessos econòmics de la Unió Europea. Aquesta va ser la tesi que els fiscals van redactar poc després de l'aprovació de la llei i que els magistrats van fer seva.
La falta d'estratègia del processisme
Tot aquest camí d'obstacles té un problema bàsic i fonamental per als líders processistes: el temps. I és que les previsions apunten que, en el millor dels casos, la justícia europea es pronunciarà al voltant de l'any 2028. És a dir, quan ja hagin passat les eleccions municipals, generals i autonòmiques del 2027.
És aquí quan es fan patents dues coses que ni el processisme ni la premsa subvencionada van dir en públic. La primera és que aquests terminis tan dilatats converteixen el processisme en ostatge del PSOE. Perquè, al cap i a la fi, no cal perdre l'horitzó polític bàsic, és a dir, el poder. Sánchez és a la Moncloa, Illa ha desarmat la majoria indepe i l'Ajuntament de Barcelona també és socialista.
El segon fet que queda evidenciat és que l'amnistia tenia una intenció essencialment personalista. En termes polítics, aquesta dilació judicial inutilitza, tant de facto com de iure, Junqueras i Puigdemont. Mentrestant, ni Junts ni ERC poden reorganitzar-se de manera proporcional al col·lapse processista.
El líder d'ERC, Oriol Junqueras | Europa Press
Col·lapse per fascicles
I aquí estan els resultats. Puigdemont, que és un líder per delegació, no pot evitar que Orriols li robi set diputats. Per la seva banda, també resulta evident que ERC és una comparsa del Govern del PSC, que a més replica la situació de Madrid. És a dir, els socialistes al poder a canvi de concessions molt aigualides (Rodalies, immigració, finançament singular, català a Europa, etc.).
Tot això seria secundari, fins i tot anecdòtic, si no fos perquè el processisme ha confiat el seu futur a Puigdemont i Junqueras. No hi ha hagut renovació de discurs, no hi ha hagut renovació de líders. L'únic que hi ha són dos líders que utilitzen la plataforma dels seus respectius partits per resoldre les seves situacions personals.
Finalment, aquests terminis judicials són garantia que el PSOE podrà aguantar tota la legislatura (a menys que la corrupció sigui insostenible). Per la resta, cap dels membres de 'Frankenstein' es pot permetre un avançament electoral. I menys encara el processisme, que s'ha portat molt malament amb les últimes eleccions.
Més notícies: