Contra vent i marea

Fa una mica més de cent dies que el Govern de coalició va començar a caminar i els problemes se li acumulen. Ningú esperava que la legislatura fos un camí de roses, però tampoc era previsible que tan aviat les coses es compliquessin tant. I això que aquest Executiu gaudeix, si més no sobre el paper, d'una de les majories més àmplies que al Congrés dels diputats han existit mai. Tot i això, ja hem vist que aquest bloc és molt heterogeni i es fa fallida amb facilitat.

El primer avís el van donar, al Ple del Congrés, del 10 de gener, Podemos i Junts. Els primers, sumant els seus vots al PP i Vox per tombar el decret de llei de reforma del subsidi de desocupació. Els segons van amenaçar de fer caure una sèrie d'iniciatives governamentals que al final es van aprovar perquè ells, malgrat les seves amenaces, es van abstenir en la votació. Tot i això, unes setmanes després, al Ple del 30 de gener, els de Puigdemont van decidir deixar caure la llei d'amnistia per entendre que no donava prou garanties.

Aquestes són algunes de les conseqüències de la realitat parlamentària que ve donada per la correlació de forces sortida de les urnes el 23 J. Ningú no es pot enganyar. Una altra cosa molt diferent és que, amb els resultats de les eleccions gallegues encara per pair, saltés, d'una banda, el cas Koldo i, de l'altra, que els sectors judicials, obertament en contra de la llei d'amnistia, ho hagin perdut tot pudor i cautela i vulguin fer escac al Govern. Però anem per parts.

El que va ser home per a tot de José Luis Ábalos, durant la seva etapa com a ministre de Transports i secretari d'organització del PSOE, fins al juliol del 2021, Koldo García Izaguirre va ser detingut i posat a disposició judicial per la seva possible implicació en un cas de presumpta corrupció pel cobrament de comissions il·legals en contractes públics de compra de màscares durant la pandèmia. Un afer amb molt mala pinta que, de moment, és d'abast desconegut, però que amenaça d'estendre's com una taca d'oli i és molt possible que acabi esquitxant personatges il·lustres d'ambdues ribes ideològiques. A més, pot ser, com està intentant el PP, que s'ha llançat a acusar sense proves i només amb indicis o retallades de diari, un obús a la línia de flotació de Pedro Sánchez, que precisament va arribar a la Moncloa fent de la lluita contra la corrupció una de les senyes d'identitat.

Els que em coneixen saben que amb l'independentisme, els seus líders i els seus projectes no tinc cap sintonia. Encara més, soc de l'opinió que qui la fa la paga. Per això, aquells que van voler subvertir l'ordre a Catalunya i encara no han passat pels tribunals de Justícia no poden anar-se'n de rosetes. Ara bé, això és una cosa i una altra de molt diferent que just ara, quan el Govern, ERC i Junts han arribat a un acord sobre la futura llei d'amnistia, el Tribunal Suprem (TS) hagi decidit investigar l'expresident Carles Puigdemont per terrorisme al cas Tsunami Democràtic, causa en què s'indaguen les protestes i els disturbis que van seguir, l'octubre del 2019, la sentència del procés.

No ens correspon a la ciutadania destriar si els fets que s'imputen a Tsunami Democràtic són disturbis o terrorisme, això els han de qualificar els experts. De la mateixa manera, han d'aclarir si Puigdemont era o no l'home a l'ombra d'aquesta organització. Però la qüestió és una altra. La qüestió és que hi ha una estranya coincidència en el temps entre la iniciativa legislativa i la investigació judicial; després que l'assumpte dormís un perllongat somni de quatre anys en alguna de les incomptables carpetes que descansen a les prestatgeries dels jutjats. Ara, just ara que s'ha arribat a un acord que potser donarà una relativa estabilitat parlamentària i una nova perspectiva a la situació política, des del Poder Judicial llancen una andanada que pot trasbalsar amb la legislatura.

Com he dit i escrit en ocasions reiterades, he estat contrari a la llei d'amnistia i soc escèptic pel que fa als seus suposats efectes terapèutics; el temps serà qui doni i tregui raons. Però això no és un impediment perquè vegi a la maniobra de determinats jutges interessos que no busquen ni la justícia ni el bé comú, sinó tot al contrari: un intent deliberat d'alterar la realitat política. Una cosa tan menyspreable com, en el seu moment, va ser el moviment secessionista, amb la diferència que l'independentisme podia al·legar un cert desconeixement de la normativa jurídica i "les senyories", òbviament, no.

Davant d'aquesta situació, Pedro Sánchez ja sap que haurà de lluitar contra vent i marea per seguir endavant. Precisament per això, no estaria de més que parafrasejant Felip II en aquella celebèrrima frase de: "Jo no vaig enviar els meus vaixells a lluitar contra els elements" digués alguna cosa així com: "Jo em vaig disposar a governar per seguir transformant la realitat social del nostre país, i no per defensar-me dels pocavergonyes que es van enriquir amb la desgràcia aliena ni dels poders fàctics".