Vols saber què passarà amb la política catalana? Mira els ajuntaments

La política catalana té moltes peces soltes: habitatge, padrons fraudulents, AC, inseguretat, la figura telemàtica de l'expresident Puigdemont... Al principi, semblava que totes aquestes peces encaixaven en el trencaclosques del col·lapse processista. I tenia sentit que ho semblés: la fi de la majoria indepe ha estat un canvi bàsic en la política catalana.

Ara bé, el col·lapse processista s'ha esgotat amb força velocitat. El cas és que ERC ha cedit protagonisme al PSC, Junts no sap què fer amb AC i la CUP intenta disfressar-se de crossa radical. A partir d'aquí, la legislatura (dins del Parlament) és una barreja entre agafar lloc i el joc curt.

Però després hi ha la realitat social, la que de veritat nodreix els moviments polítics. I, com diem, Catalunya és una olla a pressió. Habitatge disparat, intervencionisme regulador, dues dretes identitàries, inseguretat, la insostenible pressió demogràfica, etc. Són aquests els temes que mobilitzen les consciències i el vot. I la primera instància política a adonar-se'n sempre és la política municipal.

El cas d'Albiol

Si l'elector fos tan fidel i estigués tan ideologitzat com volen transmetre els partits, Albiol no seria mai alcalde de Badalona. El d'Albiol és un exemple clar que la política municipal té els seus propis codis. En aquest cas, un polític del PP que aconsegueix majoria absoluta a Catalunya parlant el llenguatge de la ciutadania: seguretat, okupes, assenyalament a delinqüents i neteja. Ordre, en definitiva.

I és als municipis on l'ordre cotitza millor entre els electors. I si Catalunya s'ha caracteritzat per alguna cosa durant els últims deu anys és per estar desordenada. El reordenament que ara demanen els ciutadans - previ pas d'acabar amb la majoria processista - s'albira a través de la política municipal. Vegem el cas de l'empadronament.

Tots Orriols

Com és públic i notori, l'empadronament fraudulent ha estat la manera amb què els ajuntaments han pogut esquivar la pressió migratòria. Per això, els polítics que s'enfronten al desordre migratori troben en els ajuntaments una manera de donar la batalla. La maniobra és tan senzilla com fiscalitzar el padró. D'aquesta manera, la persona que no compleix els requisits legals no pot entrar a la roda de serveis públics.

I aquesta acció política és massa valuosa com per no fer-ne ús. I d'aquí que ara vegem ajuntaments cupaires fiscalitzant el padró al nivell de Sílvia Orriols a Ripoll. A Girona, per exemple, l'alcalde Salellas ha passat de registrar 22 casos (2023) a registrar-ne 180 (2024). Aquest augment del 718,18% és la mesura de l'interès electoral que l'alcalde Salellas percep sobre aquesta qüestió. Però és que una cosa semblant - en la lluita contra la multireincidència en aquest cas - l'hem vist a Berga amb el també cupaire Ivan Sánchez.

Paral·lelament a tot això, alguns ajuntaments, com el d'Olot, ja demanen limitar el creixement poblacional. L'alcalde de la ciutat, Agustí Arbós, va dir literalment que la pressió poblacional era “inasumible” per mantenir els serveis públics. I, a més dels serveis públics, la seguretat també se'n veu afectada. A Barcelona, per exemple, l'absoluta majoria de detinguts són estrangers, i en llocs com Vic o Manresa la situació no fa més que empitjorar.

Junts: la mesura del nerviosisme

Hi ha un indicador que mostra amb molta precisió el moment en què la política municipal comença a resultar un problema per al poder polític establert. I aquest indicador no és altre que els nervis. I si parlem de nervis, és que ens referim a Junts.

Obviant que Jordi Turull viu en una gira perpètua pels municipis catalans, el partit ja s'esfondra a nivell municipal. En poc temps, diverses figures clau de la política municipal han abandonat el partit, conscients que AC els ha guanyat l'esquena. De fet, el responsable de política municipal del partit, David Saldoni, ha abandonat la formació. I a Saldoni se li sumen altres noms clau com Miquel Buch, Oriol Lázaro o Albert Piñeira.

En realitat, que Junts es dessagni en la política municipal era previsible i necessari. Sense una renovació real, el partit s'ha convertit en una plataforma per salvar Puigdemont. Això provoca un divorci insalvable entre la retòrica del partit (amnistia, cessions que no arriben mai, el català a Europa, ...) i les necessitats ciutadanes.

En aquests moments, a Catalunya és virtualment impossible fer política municipal amb el mindset processista. És a dir, una barreja entre ‘bonisme’ en tots els ordres i una fugida endavant amb el projecte de la independència. Fins i tot Sílvia Orriols, acèrrima independentista, ha de defensar l'independentisme en dialèctica amb la immigració i tots els seus problemes derivats.