Rufián desafia Junqueras i proposa una aliança electoral amb la CUP i els Comuns

En el seu dia, ERC va tolerar que Gabriel Rufián adquirís més i més poder a través de la influència mediàtica, i aquí tenen el resultat. Amb força habilitat, Rufián va entendre que l’ambient processista mai l’acceptaria a Catalunya perquè ell és més d’esquerres que no pas nacionalista. En conseqüència, va fer tota la seva carrera a Madrid sense competència.

Entre els resultats pintorescos d’aquesta situació hi ha que Rufián és un dels polítics més estimats d’Espanya. O també que és una de les figures preferides de la galàxia d’esquerres alternatives i sobiranistes. Arran d’això, i a poc a poc, Rufián va començar a flirtejar amb la idea d’un front plurinacional de totes les esquerres espanyoles.

La reacció d’ERC a aquesta idea va ser una barreja de rebuig, odi intern i prudència; tot i això, són molts a ERC els qui saben que no poden aturar Rufián. Oriol Junqueras, per exemple, va dir amb les seves habituals maneres eclesials que la idea de Rufián era “respectable, però difícil d’implementar”. L’argument de Junqueras és que un front comú només té sentit a les eleccions europees, on la circumscripció electoral és única.

Ara bé, com diem, Rufián va per lliure, i això vol dir que pot insistir (i ho fa) en la idea del front plurinacional. Aquests dies, en una entrevista per a La Sexta, Rufián tornava a la càrrega. El discurs no canvia: a l’esquerra del PSOE no hi ha “res”, i si l’esquerra no s’ajunta “ens mataran per separat”. Aquestes paraules les ha aplaudit qui va ser mentor de Rufián al Congrés, Joan Tardà. A través de xarxes, Tardà deia estar “totalment d’acord” que “aquesta és la clau, aquest és l’objectiu”:

Per què li interessa el front plurinacional a Rufián?

Rufián vol un front plurinacional a Espanya perquè sap que el seu negoci polític és a Espanya. Més en particular, és ser un referent mediàtic (però mai operatiu o institucional) que generi polarització, mobilització i debat. De fet, el que veiem en Rufián és una figura que fuig endavant: cada cop més violent a la seu parlamentària i amb capacitat per marcar-li el compàs a l’esquerra.

Ara bé, Junqueras té raó i la implementació d’això és molt complexa. Cada partit té interessos particulars, i en alguns casos contraposats. Podemos, per exemple, ha iniciat una via en solitari (també molt violenta), i a la CUP sempre hi ha hagut un odi soterrat cap als Comuns, que categoritzen com a “esquerra espanyola”.

En qualsevol cas, la imatge general confirma que l’esquerra alternativa viu un procés de profunda decadència. I és que, projectes com aquest, el d’unir-se, es fan quan les circumstàncies et superen. És a dir, si poguessin anar per lliure, ni contemplarien la possibilitat d’unir-se.