El problema amb la integració de l'islam: les segones generacions

A Espanya, com en altres països europeus, es percep amb claredat que la integració dels musulmans no és homogènia entre generacions. De fet, el temps ens permet constatar que el gran problema no és amb els pares, sinó amb els fills. França, Bèlgica o Països Baixos són exemples paradigmàtics: allà, l'integrisme i la radicalització es donen entre les segones generacions.

Els casos de radicalització demostren que el risc es concentra cada vegada més entre persones joves, que aprofiten les xarxes digitals per formar-se i actuar. Recentment, per exemple, un reportatge d'El Confidencial narrava la intervenció policial sobre un grup digital que, com a mínim des de 2023, presentava patrons de conducta radicals. Parlaven de sotmetre dones, pegar a "maricons" o fer bombes.

En aquest sentit, la policia té detectats canals digitals amb noms com “Islam en español” o “Lobo Basado chat”; veiem així la convergència entre el llenguatge de la nova dreta i l'integrisme islàmic. En aquests grups es difonen continguts radicals dirigits particularment als joves. La radicalització, doncs, no es limita a la violència física: inclou adoctrinament ideològic i social. De fet, les dades més recents d'operacions antiterroristes posaven el focus en aquest adoctrinament.

'Mai m'he sentit integrat aquí'

Amb Catalunya com a epicentre de l'activitat antiterrorista, les autoritats policials destaquen la feina de captació de joves perquè aquests al seu torn captin més joves. Els experts en seguretat subratllen com a factors desencadenants l'aïllament social i l'existència tancada de contracomunitats. Això dona lloc a una situació molt cridanera: les dinàmiques excloents de l'islam es potencien amb persones ja nascudes aquí. El normal és just el contrari, és a dir, que les segones generacions dilueixin la seva herència cultural.

Fa mesos, per exemple, un reportatge d'El Periódico mostrava aquesta realitat. Diversos joves musulmans de Vic deien identificar-se més amb un país islàmic que amb un país occidental. És més, aquests joves mostraven uns patrons de religiositat molt marcats. “La integració és impossible. Mai m'he sentit integrat aquí, però quan vaig al Marroc em sento un més: hi ha la mateixa creença, ideologia, vestimenta… estàs més tranquil”, deia un dels joves entrevistats.

Paral·lelament a això, no cal oblidar -encara que a Occident sigui molt difícil d'assumir- que la immigració és per als països islàmics una eina geopolítica. Tal com explicava Taleb Alisalem aquests dies, el Marroc intenta pilotar les comunitats de marroquins a Espanya. Això es duu a terme a través d'una infiltració de serveis secrets, espionatge i finançament.

Finalment, en l'apartat polític, la situació tampoc té cap misteri. La reacció de la política europea ha estat en gran mesura la nova dreta, o fins i tot la islamofòbia explícita, com pot ser el cas d'Orriols. En realitat, el debat no ha fet més que començar.