Activista sahrauí alerta: el Marroc utilitza la immigració a Catalunya per als seus objectius

Taleb Alisalem, refugiat sahrauí i analista de política internacional, ha sacsejat X amb un fil que supera els sis-cents mil impactes. La seva tesi és tan simple com inquietant. Rabat, explica Alisalem, tracta els seus emigrants “com a súbdits extraterritorials” i els mobilitza per aconseguir fins estratègics.

Per demostrar-ho cita moltes dades, com un informe del CNI que, ja el 2009, descrivia una xarxa organitzada de mesquites, associacions i imams. Aquesta xarxa, finançada des de Rabat, serveix per vigilar opositors, perseguir sahrauís i reforçar les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla.

I, en tota aquesta situació, Catalunya té un paper clau per una raó òbvia: la comunitat marroquina a Catalunya és la més nombrosa. Tot i això, encara resulta difícil per a molts assumir el fet que la immigració massiva és una altra eina geopolítica més. I, paradoxalment, són figures com la d'Alisalem, veritables refugiats polítics, les que expliquen el problema que tenen Catalunya i Espanya.

Una comunitat clau per a Rabat

Enlloc més la influència estratègica de la monarquia marroquina resulta tan decisiva com a Catalunya. Segons Idescat, a 1 de gener de 2024 vivien a la comunitat 241.179 marroquins amb targeta de residència. Això representa el 17 % de tota la immigració estrangera i la colònia marroquina més nombrosa del país. A aquesta xifra s'hi afegeixen desenes de milers de nacionalitzats i els seus descendents.

Aquest desplegament va acompanyat d'un potent aparell religiós. Un estudi d'UCIDE anota 389 comunitats islàmiques registrades i vuit imams assistents en presons, hospitals o centres de menors. Com era d'esperar, aquest ecosistema el finança Rabat amb fons i quadres formats en universitats coràniques de Fes i Rabat.

Així, Catalunya reuneix un de cada quatre musulmans d'Espanya i és, amb 326 mesquites, la regió amb més densitat d'oratoris del país. Un reportatge d'El País ja va alertar el 2016 que almenys un terç d'aquests temples segueixen la línia salafista. Es tracta d'una branca rigorista que serveix de brou de cultiu a xarxes radicals.

El resultat es reflecteix en els parts policials. Quatre de cada deu detinguts per gihadisme des de 2010 han estat arrestats a Catalunya, amb focus constants a Barcelona, Tarragona i Girona. Només en els dos últims mesos, la Comissaria General d'Informació ha practicat cinc detencions a Castelldefels, Montcada i la mateixa capital catalana.

Del culte a l'activisme polític

La penetració, és clar, no es limita al terreny espiritual. Es tracta més aviat d'una ofensiva que combina inversió religiosa, lobby econòmic i activisme electoral. Entre els objectius descrits pel CNI, i que Alisalem explicita, hi figura “mantenir unida la gran diàspora” i orientar-la políticament.

En la pràctica això es tradueix en crides públiques a votar partits “amics”, també en campanyes comunitàries que pesen cada cop més en municipis com Salt, Vic o Badalona, on el vot immigrant pot decidir alcaldies. A França, per cert, el Ministeri de l'Interior ha detectat un procediment gairebé calcat amb els Germans Musulmans.

El cas Tarragona: cultura o propaganda

Alisalem il·lustra les seves explicacions amb el Festival de Marruecosorganitzat al maig pel Consolat de Rabat i l'ajuntament de Tarragona (PSC). A la tarima, un retrat de Mohamed VI presidia els discursos mentre dos cantants entonaven himnes que glorifiquen la Marxa Verda. Aquesta va ser l'operació amb què el Marroc va ocupar el Sàhara Occidental el 1975.

Per a l'activista, l'esdeveniment “blanqueja l'ocupació” i demostra la capacitat marroquina per projectar poder tou amb ajuda d'institucions locals. A la cita hi van assistir l'ambaixadora Karima Benyaich i el delegat del Gobierno a Catalunya, Carlos Prieto, així com comandaments policials.

Quan la seguretat entra en conflicte amb la integració

La lliçó és clara: la immigració massiva no s'explica només en clau humanitària. Rabat, al contrari, utilitza els seus emigrants com a eina geopolítica, i Catalunya és avui el seu laboratori més ambiciós. Això contrasta amb la massiva incapacitat de moltes veus polítiques i periodístiques per assumir la realitat geopolítica de la immigració. Encara més: la dificultat per assumir en què es tradueix la integració real d'algunes comunitats estrangeres.

De fet, una de les estratègies d'infiltració consisteix precisament a refugiar-se en les idees de "diversitat" i "multiculturalitat". En el cas de França - extensiu a gairebé tots els nivells a Catalunya - s'assenyalava explícitament aquesta realitat. S'advertia que les comunitats musulmanes utilitzen gran part del discurs progressista per protegir-se de les crítiques.