Europa Press Ingress Mínim Vital: quan l’esquerra ven com un èxit que hi hagi més pobres
Un fenomen molt preocupant de la nostra economia: la feina no garanteix la prosperitat
El Gobierno celebra xifres rècord de beneficiaris de l'Ingrés Mínim Vital (IMV). Al juliol, aquesta prestació va arribar a 752.469 llars, cosa que suposa més de 2,3 milions de persones, segons les últimes dades del Ministeri d'Inclusió. Per a la ministra Elma Saiz, aquest increment és una mostra que l'Estat "és on ha de ser":
La quantia mitjana de l'IMV va ser de 519 euros per llar, amb una despesa total de 426 milions en un sol mes. A més, més de mig milió de famílies van rebre complements per tenir fills menors a càrrec. La cobertura s'amplia, sí, però també ho fa el nombre de persones que necessiten assistència per arribar a final de mes. Des de la seva creació el 2020, l'IMV ha arribat a més de 3,1 milions de ciutadans: cada cop n'hi ha més, i cada cop en depenen més.
Tanmateix, això no s'ha d'interpretar com un èxit de gestió pública. L'expansió de l'IMV no és tant una gran notícia com la constatació d'un fracàs econòmic i social. El problema de fons és que les dades dures i estructurals confirmen aquesta degradació econòmica.
Cada vegada més gent depèn de l'Estat | Europa Press
Benvinguts a la pèrdua de poder adquisitiu
El contrast entre aquestes xifres i la situació econòmica real de les famílies és cridaner. Segons un informe recent de Funcas, la renda neta de les llars continua per sota del nivell que tenia el 2008. En paral·lel, la càrrega fiscal ha crescut de manera constant. Entre 2021 i 2024, els espanyols van pagar 438 euros més d'IVA, i l'IRPF mitjà ha pujat del 12,7% al 14,4%. Més impostos, menys renda i més dependència d'ajudes públiques: aquesta és la paradoxa de la pobresa a Espanya. Però la situació va més enllà de la pressió fiscal.
Moody’s i altres organismes internacionals han advertit de l'estancament del PIB per càpita. L'economia creix, sí, però no en termes individuals, i així les rendes més baixes amb prou feines aconsegueixen estalviar (això explica l'IMV). El preu de l'habitatge continua per sobre de les possibilitats reals de moltes famílies, i cada cop més llars destinen la totalitat dels seus ingressos al consum bàsic.
La feina no garanteix la prosperitat | Generalitat de Catalunya
En regions com Catalunya, els indicadors són encara més preocupants. L'informe INSOCAT calculava que més d'1,3 milions de persones viuen en risc de pobresa o exclusió social. La taxa AROPE frega el 24% i entre els menors d'edat arriba al 34%; el 35% dels catalans no pot fer front a despeses imprevistes. L'explicació és clara: la pèrdua de poder adquisitiu és constant, i la capacitat de capitalització, cada cop més limitada.
En conclusió, celebrar que hi ha més perceptors d'ajudes sense plantejar per què les necessiten és, com a mínim, una lectura complaent. Les xifres de l'IMV reflecteixen una tendència preocupant: cada cop més persones depenen d'ajudes públiques perquè el sistema econòmic (la feina) no els ofereix alternatives.
Més notícies: