ERC: unitat venc, però per a mi no en tinc

A la Catalunya processista, defensar la unitat independentista anava amb el càrrec. La “unitat” sempre va ser l'adhesiu de la classe política processista, que és una partitocràcia a nivell autonòmic i amb vocació nacionalista. Això ha conduït a una paradoxa molt particular, que consisteix en la impossibilitat d'aconseguir la unitat malgrat reivindicar-la tots.

Les crides a la unitat, en definitiva, eren un altre dels estris de la caixa d'eines polítiques del processisme. En funció de les circumstàncies, es reivindicava la unitat amb la vista posada en algun interès circumstancial, sempre partidista. Aquesta és la causa fonamental que, de tots els moviments polítics, l'independentisme potser és el que s'emporta pitjor amb si mateix.

Els exemples han estat molt nombrosos, i ara que el processisme perd posicions i es replega agònicament, els exemples s'han multiplicat. De passada, revelen fins a quin punt el processisme estava infiltrat a la societat civil, els mitjans de comunicació i lobbies diversos. Vet aquí, per exemple, la tensió entre l'ANC i Òmnium, o la guerra de mai acabar de Junts i ERC, que han trobat a Madrid un altre escenari per lluitar.

Gairebé tots els àmbits tocats pel processisme acaben sent petits microcosmos de la desunió. I ara mateix, l'exemple més clamorós és el d'ERC, que protagonitza una de les guerres internes més crues que es recorden. Junts, PPC o els Comuns, en canvi, les resolen amb força més discreció.

Unitat per als altres

El 30 de novembre que ve, ERC celebrarà el seu congrés nacional i desbloquejarà una de les incògnites d'aquesta legislatura. Són quatre les candidatures que es presenten: Militància Decidim (Junqueras), Nova Esquerra Nacional (Godàs), Foc Nou (Helena Solà) i Recuperem ERC (Martínez-Gil). Si cap candidat obté el 50% dels vots, es farà una segona volta amb els dos més votats, cosa que pot portar novetats inesperades.

Aquest tauler de quatre jugadors té dinàmiques pròpies, de manera que la competició es presenta entre Junqueras-Godàs (sí a Illa) i Solà-Martínez (no). I si alguna cosa caracteritza les quatre candidatures són les crides a recuperar la unitat, a reconnectar amb Catalunya i, en definitiva, a l'harmonia. Ara bé, l'harmonia s'acaba quan parla dels adversaris.

Novament, alguns casos són molt il·lustratius. Les candidatures de Solà (semblava que la dirigiria Alfred Bosch) i de Martínez Gil, per exemple, tenen com a objectiu prioritari i fonamental refer la unitat independentista. Ara bé, les dues candidatures no han aconseguit començar per la seva unitat.

Preguntat per la divisió del vot amb Foc Nou, Martínez-Gil responia en una entrevista per a ElNacional que “això ho haurien de preguntar a ells. Per part meva, i tant que ho vaig intentar”. I en una altra entrevista per al mateix mitjà, Alfred Bosch es preguntava “Quin és el problema en parlar amb altres grups que també volen la República Catalana? Per què ens hem d'estar barallant, traient-nos els ulls amb altres grups que també ho volen?”.

I pel que fa a Junqueras i Godàs (Rovira), les acusacions i assenyalaments mutus entre sectors han estat constants. Junqueras, per exemple, va parlar que, sent ell president del partit, l'executiva del partit va idear les clavegueres de la B. I fa poques setmanes, un dels suports de Godàs, Xavier Vendrell, va acusar Junqueras d'amagar-se a Montserrat durant la declaració d'independència.

La gran incògnita: I després?

Més enllà de l'habitual competició dins d'un partit, exacerbada en el cas d'ERC, el dubte és què farà ERC després del congrés. De moment, transiten l'únic camí que se'ls va obrir quan van fer president Illa: guanyar temps fins a resoldre la seva situació interna.

Però una vegada resolta la catarsi col·lectiva, ERC s'enfrontarà a un panorama electoral molt delicat per al partit. D'una banda, el procés s'ha desinflat i s'ha pres la forma d'un desengany que té molta memòria. D'altra banda, la negligència de la dècada processista ha deixat una herència complexa en termes socials.