Agencia La dada de l'origen dels matrimonis forçats que la Generalitat no vol que sàpigues
És una pràctica encara comuna en països com Senegal, Pakistan, Bangladesh, Filipines i l'Índia
La Generalitat ha facilitat recentment les dades dels matrimonis forçats de què es té constància a Catalunya. Des de 2009 a 2021 es van detectar gairebé 200 casos. Entre 2019 i 2023 s'han registrat 76 casos, amb un repunt de 18 casos aquest últim any.
No només les dades resulten alarmants. Els educadors en el lleure del Raval han denunciat fa poc la situació de vulnerabilitat de moltes adolescents sotmeses a un ferri control familiar. Les noies són aïllades socialment quan arriben a la pubertat, moltes vegades com a fase preparatòria per als matrimonis concertats.
Els matrimonis infantils es van disparar l'últim any | Cedida
La gran majoria dels casos tenen lloc en la franja d'edat dels 13 als 21 anys, i especialment entre els 16 i els 18. El matrimoni forçat i el matrimoni infantil són pràctiques terminantment prohibides a Espanya i a Europa. Però és un fenomen a l'alça.
La Generalitat va facilitar les dades a petició de Vox, però es va negar a revelar l'origen de les famílies. Segons va manifestar la Conselleria d'Igualtat en el document, "s'ha d'abordar com una greu vulneració dels drets humans. Però l'origen de les famílies no és una dada rellevant a l'hora de tractar aquest tipus de violències".
Però per eradicar un fenomen és essencial conèixer-ne les arrels. I en aquest cas, el factor cultural sí que és determinant per comprendre una pràctica fins fa poc eradicada a les societats occidentals.
Les dades a Catalunya
La primera dada rellevant és la dels països on la pràctica dels matrimonis forçats continua sent legal o comú. El país que lidera el rànquing és Níger, on el 76% de les nenes es casa abans dels 18 anys. El segueixen altres països africans com Senegal, Txad, Mali, Sudan i Burkina Faso.
Aquesta és una pràctica també molt estesa als països del sud d'Àsia, com Indonèsia, Pakistan i Bangla Desh. A l'Índia es registra un dels majors nombres de matrimonis infantils.
Encara que de manera més residual, també és present en algunes cultures llatinoamericanes i a l'Europa de l'est.
A Catalunya hi ha un percentatge molt elevat d'immigració africana, i està creixent acceleradament la immigració d'origen sud-asiàtic.
Segons dades de l'Idescat, a Catalunya hi ha una important concentració de persones procedents de Pakistan, Filipines, Índia i Senegal. Països tots ells on aquesta pràctica és legal, o comú. A Filipines, per exemple, es va prohibir per llei el 2022 però es continua practicant com a part dels costums ancestrals.
A Barcelona la concentració d'aquestes nacionalitats és encara més gran. El cas paradigmàtic és el del Raval, on es detecten molts d'aquests casos. En aquest barri barceloní hi ha 23.800 habitants, dels quals el 50% són estrangers (4.500 de Pakistan, 4.000 de Filipines, 3.000 de Bangla Desh i 1.000 de l'Índia).
El factor cultural sí és determinant en aquest cas | Europa Press
Cal tenir en compte que la majoria d'aquests casos es localitzen a la zona metropolitana de Barcelona, a la pròpia Barcelona i a la zona de Tarragona. Per tant, podem establir una relació lògica entre les zones geogràfiques i l'origen de la immigració.
La nacionalitat sí que importa en aquest cas
La Generalitat es nega a oferir les dades de l'origen de les famílies per no estigmatitzar. Però els estudis revelen que en aquest cas el factor cultural sí que és determinant, ja que es tracta d'una pràctica arrelada en algunes tradicions culturals.
Moltes d'aquestes tradicions es basen en una visió de la dona com un ésser dependent o incapaç de funcionar de manera autònoma. Les nenes són vistes com una responsabilitat dels pares fins que es casen, quan passen a ser responsabilitat dels esposos. També influeixen factors econòmics (deutes, dots) i antropològics (honor familiar).
Els països on aquesta pràctica continua sent comú comparteixen diversos aspectes com l'extrema pobresa, el poc desenvolupament cultural i la persistència de tradicions atàviques. No hi ha hagut per tant una transició a la modernitat. Ara aquestes pràctiques s'estan exportant a regions desenvolupades i amb un alt nivell cultural i de modernitat, com Catalunya.
El tabú autoimposat de la Generalitat en aquest tema és un altre exemple del bonisme institucional a Catalunya. Encara que en aquest cas la prioritat hauria de ser la protecció de les víctimes, moltes d'elles menors d'edat.
Més notícies: