Després de Salt i Mataró, Lleida evidencia la fallida de l'ordre públic a Catalunya

Un nou esclat de violència, aquesta vegada a Lleida, ha posat en evidència la preocupant pèrdua de control de l'ordre públic a Catalunya. Amb matisos, els disturbis viscuts les últimes setmanes a Salt, Mataró i Lleida, comparteixen un mateix patró. Es tracta de barris molt degradats on les forces de l'ordre han perdut qualsevol autoritat.

Barris com Font de la Pòlvora (Girona), Cerdanyola (Mataró) i La Mariola (Lleida) s'acosten perillosament a les zones no-go que existeixen en països com França i Suècia. Les zones no-go són espais dominats per contracomunitats on impera la seva pròpia llei i la policia ni s'atreveix a entrar. Són mini-estats ètnics que usurpen l'autoritat a l'Estat.

Aquesta situació no és nova, i ve vivint-se en barris conflictius com La Mina (Barcelona), Sant Cosme (El Prat) i La Florida (L'Hospitalet). Però aquests llocs responen a dinàmiques particulars que fins ara es podien veure com a casos aïllats. La reproducció d'aquests models a altres barris i ciutats fa pensar en un fenomen més global i preocupant.

De Font de la Pòlvora a La Mariola

El primer avís seriós va ser al barri Font de la Pòlvora, a Girona. Al juny de l'any passat, un tiroteig mortal amb un kalàixnikov va desfermar una batalla campal entre clans i atacs contra la policia. Malgrat els intents de les autoritats per pacificar el conflicte, els esclats se segueixen succeint i s'han estès a ciutats properes com Figueres.

A principis d'aquest any es van succeir els aldarulls amb tiroteigs en barris com La Mina i Sant Cosme. Com en el cas de Girona, aquests incidents van estar vinculats a guerres entre clans i bandes del crim organitzat.

Al març, l'obstrucció policial d'una ocupació a Salt per part d'un imam subsaharià va desencadenar diverses nits de violència. En aquest cas no va ser una guerra de clans ni entre màfies, sinó la comunitat migrant de la mà del moviment de l'habitatge. Els disturbis van ser blanquejats per la premsa pública i subvencionada, i jalejats per la CUP al Parlament.

Setmanes després es va reproduir una situació similar al barri de Cerdanyola de Mataró. La detenció d'un ocupa estranger va ser la guspira que va encendre la metxa, encara que en aquest cas el moviment de l'habitatge es va desmarcar dels aldarulls. Tant a Salt com a Mataró, la policia va advertir de la deriva que ha pres Catalunya des de fa temps.

Els aldarulls d'aquest diumenge a Lleida no tenen a veure amb el moviment okupa, sinó novament amb una guerra entre clans. Diverses informacions apunten a una baralla multitudinària entre gitanos i marroquins. El barri de La Mariola, amb una gran concentració de població migrant, està considerat un dels barris més perillosos d'Espanya.

Bonisme i complicitat

El líder de Vox, Ignacio Garriga, ha mostrat la seva preocupació pel que ha passat en diverses ciutats i barris de Catalunya. Ha assenyalat al govern de Salvador Illa com a responsable de la situació. "Només Vox pot revertir la pèrdua dels nostres barris a mans de delinqüents i islamistes", ha dit a les seves xarxes socials.

El govern del PSC ha posat en marxa diversos plans de xoc contra la delinqüència, i ha fet seu el lema "qui la fa la paga". Però els plans de xoc van més lents que l'accelerat procés de degradació de la seguretat a Catalunya. Fa temps que els sindicats policials i agents de peu adverteixen de la gravetat de la situació.

El que està passant a Girona, Figueres, Salt, Mataró i Lleida és el resultat d'anys de bonisme i complicitat amb la delinqüència. Els governs processistes han blanquejat l'ocupació i la delinqüència, creant espais d'impunitat que han soscavat l'autoritat de la policia. La concentració migratòria i la caiguda de la renda mitjana en aquests barris ha fet la resta.

El pitjor està per arribar

El resultat és el floriment de contracomunitats que s'han fet fortes en llocs on ja no regeix l'autoritat. Aquest és el primer pas per a l'establiment de les anomenades zones no-go. La delinqüència, l'ocupació, el tràfic de drogues, la multireincidència i l'incivisme són les conseqüències d'aquesta pèrdua progressiva de l'ordre i l'autoritat.

Aquells que pateixen les conseqüències no són ni els directors dels mitjans públics i subvencionats ni els líders polítics, sinó els veïns que viuen en aquests barris. Fa ja temps que han començat a marxar dels seus barris de tota la vida, accelerant així la conversió d'aquests barris en autèntics guetos. El següent pas és l'aparició de zones no-go, que culmina definitivament la caiguda de l'autoritat.