Catalunya, una altra vegada a les mans d'una minoria

Abonada al matís, la política catalana no s'ha caracteritzat durant els darrers anys per la seva estabilitat. Per contra, una pluralitat de vegades pintoresca ha obstaculitzat gairebé tots els projectes polítics. Començant pel de la independència, que diu buscar la unitat amb majories o sense, o sigui, sempre.

Per mèrits propis, el partit que més i millor ha sintetitzat aquesta situació ha estat la CUP. Ara, ERC fa oposicions per agafar el lloc.

Abusos de l'estadística

D'una ideologia per a alguns museística, la CUP va tenir una quota d'influència força elevada durant el procés. La gestió que en van fer d'ella, però, no ha deixat un bon record entre molts, tant votants com líders. En el seu recent llibre, la mà dreta d'Artur Mas, David Madí, qualifica la CUP de “secta política encallada a mig camí entre una versió cutre del comunisme i un club de cànnabis”.

D'entre els episodis en què una minoria va tenir una influència decisiva sobre tot Catalunya, es recorda amb especial incredulitat el de l'assemblea cupaire del 2015 per investir Artur Mas.

Va ser aquella votació en què els militants de la CUP van empatar a 1.515 entre dues opcions. És l'equivalent al fet de llançar 3.030 vegades una moneda i obtenir el mateix nombre de creus que de cares. Potser és l'únic exemple literal d'aquesta frase que repetia Jorge Luis Borges i que diu que "la democràcia és un abús de l'estadística".

Per no perdre els costums, la política catalana i, per remissió, Catalunya, ara estan pendents del que decideixin les bases d'ERC. Aquest divendres, 8.700 militants decidiran si Catalunya repeteix les eleccions o no. Atès el clima polític que hi ha a Catalunya, no és clar en quin sentit les bases d'ERC decidiran abusar de l'estadística.

El torn per a ERC

La direcció d'ERC ha optat pel curt termini. Primer, evitar una repetició electoral i, segon, garantir-se alguna quota de poder. Un cop fet això, el partit decidirà què fa amb Oriol Junqueras per, finalment, estabilitzar la situació i adoptar un nou rumb. És a dir, que hi ha molt per guanyar.

Aquests beneficis són proporcionals a la transcendència amb què la direcció d'ERC vol vendre l'acord amb el PSC. Començant pel “concert econòmic solidari”, del qual ningú no sap res amb precisió. En qualsevol cas, es presenta la militància com un èxit històric per suggestionar així el seu vot. De passada, també serveix per passar a l'atac contra Junts.

Paral·lel a això, la resta de presumptes èxits negociadors d'ERC també estan destinats a tapar l'espectacle agònic dels cartells de l'Alzheimer, els mariachis, el ninot fals de Junqueras, etc. Tot amb la inestimable ajuda del PSC i el PSOE, que volen instal·lar-se a Palau per desactivar com més aviat millor la bomba de rellotgeria que és Puigdemont.

Pel que fa a la tipologia dels votants, l'edat mitjana és de 55 anys i el 60% són homes, davant d'un 40% de dones. La majoria són de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i es divideixen en un sector més progressista i un altre de més nacionalista.

D'altra banda, no se sap amb precisió com estan els ànims. Fa poc més d'un mes es va suspendre la consulta a la militància de Barcelona, que havia de decidir si ERC entrava a l'Ajuntament amb el PSC. Com és habitual en aquests casos, l'excusa de la logística va ser molt socorreguda. Hi va haver massa votants, va dir la direcció.

Es coneix que 90 dies no han estat suficients per habilitar un altre sistema de votació.

Paradoxa de la paradoxa

Més enllà de les xifres i dates, aquesta situació apunta que la inestabilitat de la política catalana és estructural.

La varietat de coàguls ideològics amb els seus respectius interessos partidistes (unionisme, independentisme, esquerra woke, identitarisme, etc.) redunden en situacions com aquesta d'ERC o la famosa assemblea de la CUP.

Per a més paradoxa de la situació, divendres votaran el futur polític de Catalunya els militants del partit que ha sortit més perjudicat de les eleccions. Alhora, això queda també pendent de la decisió que prengui el líder del segon partit més perjudicat: Carles Puigdemont.

Mentrestant, augment de la inseguretat, problema de l'habitatge i serveis administratius progressivament més col·lapsats.