Les universitats catalanes, reflex del col·lapse processista a la Catalunya d'Illa

Quan va arribar a Palau, el president Illa es va trobar amb una cosa bona: un enorme buit de gestió, derivat de la inoperància de la dècada processista. Ara bé, també es va trobar amb la densa xarxa institucional, mediàtica i clientelar de la Catalunya processista. Com és evident, aquest era el resultat directe d'anys de majories parlamentàries independentistes.

En aquest sentit, es parla molt, per exemple, de la premsa, que Illa continua regant amb milions, o dels famosos “xiringuitos”. De fet, el Govern del PSC acaba d'aprovar al Parlament la creació d'un nou cos diplomàtic per a Catalunya. Aquesta va ser una de les exigències d'ERC per donar suport a la investidura d'Illa.

I una de les institucions que millor recullen la decadència processista (i de les quals menys es parla) és la universitat. I és que la universitat catalana sintetitza molt bé la barreja de nacionalisme i ‘wokisme’ que ha tenyit la regió durant els últims anys. Com tot a la Catalunya postprocessista, a la universitat també li salten les costures.

Assetjament, cancel·lació i radicals

En pocs dies, la universitat catalana ha donat mostres de les seves pitjors dinàmiques heretades. Suspensió de la conferència de Fernando Paz a la UB per considerar-la “discurs d'odi”, amenaces al catedràtic Rafael Arenas per una xerrada amb S’ha Acabat i escarnis a un fòrum d'empreses amb estudiants d'enginyeria industrial a la UPC. És a dir, intolerància ideològica i separació entre la universitat i l'empresa.

A tot això s'hi suma l'assetjament físic a grups d'estudiants que no combreguen amb el processisme woke. De fet, la justícia ha condemnat en ferm en alguna ocasió a membres d'aquests grups radicals. El passat desembre, un jutge imposava multes econòmiques a quatre membres del SEPC per assetjar i violentar membres de S’ha Acabat amb l'agreujant de “discriminació per motius ideològics”.

El cas de la cancel·lació a veus unionistes, com la de Rafael Arenas, ha arribat al Parlament, on Alejandro Fernández li retreia aquests dies a Illa la seva tebiesa. “Com afecta a poques persones (de moment) es mira cap a un altre costat: per això Illa passa olímpicament”, deia el líder popular:

I, aquest mateix dimecres, el sindicat SEPC entrava al fòrum d'empreses de l'Escola d'Enginyeria Industrial de Barcelona per rebentar-lo. L'objectiu d'aquest fòrum és introduir l'alumne en l'ecosistema empresarial i oferir-li pràctiques. Amb la retòrica habitual, el SEPC parlava que “una educació que permet la intrusió d'empreses als campus és una educació condemnada a operar sota les lògiques del mercat”:

Més enllà de l'anècdota, aquesta al·lèrgia a la presència de les empreses a la universitat és simptomàtica del profund allunyament de la realitat dels estudiants radicals. Però la veritat és que, per a la majoria, la universitat hauria de ser un lloc per aconseguir un millor futur professional i econòmic. I no és sorpresa que molts d'aquests estudiants provinguin d'àrees de ciències socials.

De fet, les facultats públiques de ciències socials són l'altra cara de la indústria dels xiringuitos. El més habitual és que tots aquells que poblen els ens subvencionats (pacifisme, ecologisme, tercer sector, etc.) provinguin de ciències socials. Això només condueix a un sistema endogàmic de retroalimentació, i de pas explica la uniformitat ideològica que hi ha en aquests àmbits. Casos com el de la DGAIA són mostra d'això.