Ada Colau i Jaume Asens: l'activisme com a substitut de la política

És més difícil aconseguir alguna cosa petita, però real, que aconseguir alguna cosa gran, però irreal. És per això que l'activisme és tan còmode a moltes persones progressistes i que no volen enfrontar-se als ressorts de la política. Perquè una cosa és fer front al problema immobiliari de la teva ciutat, i una altra és proposar-se reduir les emissions de CO2 de tot el planeta.

L'activisme és la il·lusió de fer política, i de la manera més còmoda possible: evitant les contradiccions que sempre implica l'exercici del poder. Sense rendició de comptes, ni la competència d'altres actors, l'activisme permet defugir el fet que la política es jutja pels resultats i no per les intencions.

A més a més del medi ambient, l'altra gran font de l'activisme contemporani són les catàstrofes humanitàries. Entre elles, destaquen els fluxos migratoris i les guerres. Com és habitual, en tots dos casos s'obvien totes les cares del problema i s'aplica una sobreexposició mediàtica intermitent. Sobre això darrer, el cas de la guerra d'Ucraïna és el més evident. Però si una catàstrofe humanitària copa ara mateix tota l'atenció mediàtica, aquesta és la de la guerra a Gaza.

Com és sabut, aquesta guerra ha esdevingut un dels temes de debat més agres de les societats occidentals. Els episodis d'assenyalaments mutus, insults, denúncies i crítiques són constants. Té fins i tot una derivada política. A Espanya, sense anar més lluny, Podemos ha condicionat el seu suport als Pressupostos a què Espanya trenqui relacions amb Israel.

I sense sortir de Catalunya, també hi trobem exemples d'aquesta situació. Aquesta mateixa setmana, per exemple, Pilar Rahola i Antonio Baños s'embrancaven en xarxes a propòsit del tractament informatiu del conflicte per part dels mitjans públics. Però els últims a situar el conflicte al centre del debat polític català han estat Ada Colau i Jaume Asens.

Venda d'armes, gasos lacrimògens i un comiat àcid

Com s'informava ahir, l'exalcaldessa Colau i l'exdiputat Asens havien aconseguit finalment trepitjar terra palestí. Ho han fet de la mà d'algunes organitzacions de drets humans dels Estats Units. I amb el maximalisme que caracteritza les reivindicacions de l'activisme, diuen que han anat fins a Palestina “per exigir un embargament total d'armes contra Israel per aturar el genocidi, desmantellar l'ocupació i defensar el dret internacional”.

El primer episodi del viatge a fer-se mediàtic va ser la denúncia que van fer Colau i Asens que el seu comboi havia estat atacat amb gasos lacrimògens. “Pensàvem que la nostra presència aquí podia ser una mica dissuasiva, però no ha estat així”, va explicar Jaume Asens per xarxes socials:

Més enllà de les eventualitats que es trobaran Colau i Asens en una guerra, de la seva visita a Palestina destaca el contrast amb la seva activitat política a Catalunya. I és que aquest viatge arriba poc després que Colau fes oficial que abandonava la política municipal. El seu comiat va estar marcat pels retrets, acusant les elits barcelonines de “provincianes, mediocres i avaricioses”:

Aquest comiat només va aconseguir l'aplaudiment dels seus seguidors, cada cop menys després dels resultats electorals dels Comuns. Els indepes, tant d'esquerres com de dretes, hi van carregar perquè no obliden les maniobres per treure l'alcaldia a Maragall i, després, a Trias. Només cal llegir les columnes de Rahola o d'Antich per conèixer el nivell de menyspreu de l'establishment indepe cap a Colau. I l'unionisme tampoc no ha tingut paraules precisament càlides cap a l'exalcaldessa.

De l'activisme a l'activisme

Si es fa un balanç de l'activitat política de Colau, el més destacat és que va ser la fundadora d'un espai polític que s'ha acabat mostrant fracàs. Però el que és realment determinant és que aquest espai polític, sintetitzat a BComú, va tenir la seva oportunitat. Com passa amb la CUP, els Comuns han participat en el sistema com qualsevol altre actor.

A més, han estat els ciutadans els que al seu dia van votar Colau i, anys després, no. Entre els motius per canviar el sentit del seu vot, hi ha el problema immobiliari, la impossibilitat de controlar el turisme (allà hi ha la seva flagrant contradicció amb la Copa Amèrica), l'augment de la inseguretat o la indefinició en el debat nacionalista.

És per tot això que no estranya que Colau comencés la seva vida pública a l'activisme i l'acabi a l'activisme. L'única diferència és que el seu pas per l'alcaldia li ha donat una importància social que li permet desenvolupar un activisme de més envergadura. En aquest cas, a la guerra de Gaza.