12-M, un any de la victòria d'Illa i la derrota del processisme a Catalunya

Avui, un any després de les eleccions autonòmiques del 12M, els ecos del final del procés segueixen ressonant. De fet, podem considerar tota aquesta legislatura com el trànsit des del procés fins al postprocés. I és que, el que es va vendre durant la dècada processista com un camí clar cap a la independència, s'ha transformat en un escenari de pura fragmentació.

En efecte, el més destacat de les últimes eleccions va ser el final de l'hegemonia processista i, per extensió, de les històriques majories indepes. Ara, l'independentisme veu com es desmorona el seu relat i com s'obre pas un nou paradigma per a Catalunya. Per ara, els blocs polítics es reajusten al compàs de profunds canvis socials, des de la immigració fins a l'habitatge i passant per la inseguretat.

La caiguda del processisme

No hi ha dubte: l'independentisme català va experimentar el seu últim zenit el 2017, quan Junts, ERC i la CUP es van presentar com els portadors d'una nova república. Ara bé, l'actuació de l'Estat va deixar clar que no hi havia cap intenció organitzada i viable d'assolir la independència. Simplement, hi va haver una aventura política que ningú en l'establishment català es va atrevir a calmar durant deu anys.

Com a efecte immediat d'aquest engany social, el processisme va aconseguir una fita històrica en democràcia. Res menys que perdre les habituals majories parlamentàries de l'independentisme, sobre les quals es recolzava la xarxa institucional al seu servei. I, com a efecte subsidiari d'això, ens trobem que la lluita partitocràtica entre els partits processistes s'ha aguditzat.

Sobre això últim, i més en particular, ens trobem amb dos factors. El primer és que la famosa “unitat independentista” ha quedat àmpliament desacreditada per la força dels fets. El segon és que, amb l'aparició d'AC, els partits processistes han perdut el monopoli del discurs independentista, caracteritzat per tenir una forta aroma ‘woke’.

I el cotó no enganya. Després de les últimes eleccions autonòmiques, hem vist processos interns de renovació dins d'ERC, Junts i la CUP. Això sense perjudici que ERC i Junts hagin optat per una no-renovació en escollir els mateixos líders processistes que van portar els seus partits a aquesta situació.

L'ascens del PSC

Davant de la caiguda del processisme, el PSC d'Illa es va consolidar com la principal força política de la regió. La victòria d'Illa no va ser només una victòria electoral, sinó també una victòria ideològica. Però es tracta d'una victòria ideològica molt particular i que no es fonamenta en un projecte de gran càrrega social.

Per contra, el discurs del PSC es basa en el cansament del votant català dels últims anys. És més: molts analistes electorals han conclòs que el PSC va guanyar gràcies en gran part a l'abstencionisme dels votants independentistes. A partir d'aquí, el president Illa no es mou d'un discurs vagament humanista i conciliador, al mateix temps que s'enfronta a una herència molt complexa.

D'altra banda, el PSC actual representa el punt de connexió entre el desastre processista i els interessos partitocràtics. Ens referim, és clar, que ERC va donar suport a la investidura d'Illa. La raó per a això era molt simple: els republicans donaven suport a Illa o s'enfrontaven a un segon batacada electoral. Aquest és el motiu pel qual el Govern d'Illa té tics i maneres molt processistes, des de subvencionar la premsa nacionalista fins a mantenir (i engrandir) la xarxa institucional-clientelar.

Com tota coalició que aguanta massa perdedors, el tripartit que lidera Illa està massa condicionat a garantir la seva pròpia estabilitat. Novament, això és sense perjudici que el Govern del PSC hagi fet les promeses més faraòniques que es recorden, des de construir 50.000 habitatges fins a portar Catalunya al lideratge econòmic d'Espanya. Estem, en resum, en una legislatura de repartiment de noves cartes.