Com hem canviat: Els 3 blocs polítics a la nova Catalunya del postprocés

Durant les dues llargues dècades d'hegemonia del pujolisme, la política catalana vasculava sobre l'eix esquerra-dreta. Per això, el nacionalisme català conservador només va poder ser desplaçat per un tripartit d'esquerres (PSC-ERC-ICV).

El Procés va suposar la mutació del nacionalisme en independentisme, cosa que va desplaçar l'eix esquerra-dreta a la política catalana, que va passar a regir-se per l'eix nacional. D'aquí la fusió d'ERC i la CUP amb les restes de CiU, i el sorgiment de nous partits com Ciutadans al bloc constitucionalista.

El descarrilament del procés ha obert una nova etapa política a Catalunya, l'era del postprocés, marcada per l'existència de tres blocs.

D'una banda, el bloc progressista, representat pel PSC, els Comuns i el sector oficialista d'ERC. D'altra banda, el bloc sobiranista, que Carles Puigdemont vol aglutinar i que inclou els crítics d'Esquerra, la CUP, l'independentisme cívic i l'independentisme identitari (Aliança Catalana i l'FNC). Finalment, el bloc constitucionalista, representat per Vox i pel PP, que segueixen on estaven però ara amb molt més pes.

La divisió de l'independentisme

L'etapa del postprocés ve marcat per tres tendències: la ruptura dels blocs, la bolcada ideològica (auge de la dreta i enfonsament de l'esquerra) i la divisió de l'independentisme.

Sobretot aquest darrer, que no només ha significat la guerra total entre ERC i Junts, sinó que també ha donat lloc a l'eclosió de noves tendències. La divisió ve donada per la traïció dels dirigents processistes, que ha provocat la desmobilització del moviment i la pèrdua de suports electorals. Hi ha hagut també una escissió de les bases, expressada en dos fenòmens paral·lels a ERC i Junts.

A Esquerra, la desafecció de les bases s'ha expressat o bé amb l'abstencionisme, o bé amb la fugida a l'espai de Junts i l'ANC. Mentre que la cúpula i el sector orgànic del partit avança cap a una coalició progressista amb el PSC i els Comuns, el sector crític secunda l'estratègia de Puigdemont i crida la unitat de l'independentisme.

Els dissidents de Junts, en canvi, han tendit a engrandir les files de l'independentisme identitari que representa sobretot Aliança Catalana. A diferència d'Esquerra, a Junts encara no s'ha obert una lluita pel poder. Però les coses podrien canviar si Puigdemont fracassa en el seu intent de tornar a Catalunya per arrabassar la Generalitat a Illa.

L'auge del PSC

Qui representa millor el nou paradigma de la Catalunya postprocessista és el nou PSC. Els socialistes catalans han passat de recolzar el 155 amb el PP i Ciutadans a ocupar un nou espai de connivència amb el processisme.

Forma part de l'estratègia dissenyada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, d'una banda, i Pedro Sánchez i Podemos, de l'altra. Va ser el 2019 quan ERC va apostar per la distensió i el diàleg per rebaixar la tensió i reconduir la frustració del fracàs independentista. Això va coincidir amb la necessitat del PSOE i Podem del suport d'ERC per trencar el bloqueig polític instal·lat llavors a Espanya.

Allò va donar lloc al primer govern de coalició progressista, que va estar sostingut per ERC i que va apostar per conjugar la reconciliació a Catalunya amb els avenços socials. A canvi, a Catalunya el PSC es va convertir en el soci de govern a l'ombra de Pere Aragonès quan Junts va trencar amb ERC. Així s'ha forjat la simbiosi entre ERC i el PSC i els Comuns que, paral·lelament a la ruptura de l'eix nacional, ha ressuscitat el pol progressista a Catalunya.

Condemnats a la inestabilitat

PP i Vox segueixen on han estat sempre, al bloc constitucionalista enfrontat al processisme i partidari de restablir l'ordre a Catalunya. En les seves anàlisis insisteixen a situar el PSC de Salvador al bloc processista. Per part seva, els independentistes veuen el PSC, el PP i Vox com un mateix bloc, i fins i tot les cúpules d'ERC i Junts com els seus col·laboradors necessaris.

La realitat és que la ruptura de l'eix nacional ha ressuscitat l'eix ideològic, i això s'està veient per exemple a l'emergència de temes com la immigració i la seguretat. Les baralles entre ERC i Junts ja no interessen ningú, i els partits ja no forgen aliances sobre la base de la polarització identitària sinó de l'afinitat ideològica.

Les eleccions catalanes recents van mostrar dues bolcades històriques: l'independentisme va perdre per primera vegada la majoria absoluta, i els partits de l'ordre (si incloem el PSC) van derrotar els partits woke. Catalunya vol estabilitat i ordre. Però el nou panorama també dóna més fragmentació, i això cronifica una de les conseqüències de la dècada ominosa del Procés: la inestabilitat política i el bloqueig.

Si ERC i el PSC arriben a un acord d'investidura els propers dies es consolidaran els tres blocs de la nova política catalana, per bé o per mal. Estarem expectants.