Quiñones de León, un home del Rei

José María Quiñones de León, diplomàtic d'excepcional influència durant els últims anys del regnat d'Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera, és una d'aquelles figures històriques la petjada de les quals, encara que no sempre visible, va ser crucial per al desenvolupament de la política espanyola en un període marcat per grans transformacions. La seva carrera, jalonada per una habilitat diplomàtica innegable, destaca en un context internacional complex i febril, en què l'estabilitat d'Espanya i la defensa del règim monàrquic eren prioritàries per als qui intentaven defensar-lo.

Al llarg de la seva carrera, Quiñones va exercir un paper decisiu en les relacions d'Espanya amb França, en la mediació a la Societat de Nacions, i en la defensa del règim en un moment de gran agitació política. La seva gestió va ser vital per a la cooperació franco-espanyola en el Protectorat que es va consolidar amb el Desembarcament d'Alhucemas i la intervenció francesa des del sud, fent una pinça sobre Abd el-Krim i desbaratant els seus somnis que la República del Rif prosperés.

Tanmateix, el seu llegat no està exempt d'ombres, especialment en relació amb la persecució dels opositors polítics, inclosos els republicans, als quals va intentar neutralitzar des de les seves posicions diplomàtiques.

Un home de confiança del Rei, sense carrera diplomàtica convencional

José María Quiñones de León va començar el seu ascens a la diplomàcia espanyola en un context marcat per la proximitat amb Alfons XIII. Fill d'una família exiliada a França (el seu pare va seguir Isabel II en la seva marxa més enllà dels Pirineus), Quiñones va desenvolupar una relació estreta amb el monarca des de la seva joventut, cosa que li va permetre avançar ràpidament dins de les esferes de poder, tot i no seguir la carrera diplomàtica tradicional. El seu nomenament com a ministre plenipotenciari a Bordeus durant la Primera Guerra Mundial i, més tard, com a ambaixador a París, va ser una conseqüència directa d'aquesta proximitat amb el Rei, més que de la seva formació en l'àmbit internacional.

Malgrat les crítiques que va rebre, especialment per la seva manca de credencials diplomàtiques, Quiñones va mostrar una capacitat excepcional per gestionar les relacions internacionals d'Espanya, convertint-se en un personatge clau per als interessos del règim monàrquic. La seva habilitat per connectar directament amb els alts cercles de poder francesos i esquivar les tensions internacionals va ser crucial per mantenir la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial, i també li va permetre facilitar acords estratègics que van beneficiar Espanya, encara que moltes vegades a costa dels interessos dels opositors interns.

Durant la Primera Guerra Mundial, Espanya es trobava en una posició delicada, sent fonamental per als Governs de la transició, dirigits pels dos partits dinàstics, mantenir una posició neutral mentre les grans potències lluitaven. Quiñones de León va exercir un paper fonamental en la diplomàcia espanyola, gestionant les relacions amb França amb gran habilitat. Malgrat les dificultats, va ser capaç d'assegurar la cooperació francesa, aprofitant la seva estreta relació amb els diplomàtics i funcionaris gals, que el consideraven un interlocutor directe del rei Alfons XIII, passant per sobre de l'ambaixador, ja que viatjava constantment a Sant Sebastià i Madrid per entrevistar-se amb el Rei, que el considerava el seu amic.

Al llarg d'aquests anys, Quiñones es va guanyar la confiança de líders clau a França, com el president Raymond Poincaré, i la seva influència va ser determinant perquè Espanya es mantingués al marge del conflicte, protegint els seus interessos mentre gestionava amb destresa els afers interns. La seva habilitat per actuar de manera autònoma, fins i tot per sobre dels mateixos ambaixadors, li va permetre esdevenir un referent en la diplomàcia espanyola, encara que la seva autonomia va generar desconfiança en alguns sectors del Govern.

La defensa de la monarquia i la reacció dels republicans

Per als monàrquics, Quiñones de León representava una figura de lleialtat inqüestionable al rei Alfons XIII i a la causa monàrquica. La seva proximitat amb la Casa Reial i la seva capacitat per navegar en els complexos entorns internacionals es van convertir en els seus principals mèrits, i molts li reconeixen l'habilitat per preservar l'estabilitat del règim monàrquic davant les turbulències internes i externes. En aquest sentit, la seva figura es va associar amb la defensa del règim de Primo de Rivera, al qual va donar suport fermament, tant en l'àmbit intern com en les seves gestions diplomàtiques.

Tanmateix, la figura de Quiñones va resultar profundament controvertida per als republicans, que el veien com un fidel defensor d'un règim autoritari que obstaculitzava l'avenç de la democràcia a Espanya. La seva lleialtat al monarca i el seu suport al dictador Primo de Rivera van ser interpretats com un obstacle per als ideals republicans, que buscaven una transformació radical al país. Per a ells, Quiñones personificava la resistència al canvi, la permanència d'una monarquia obsoleta que, a parer seu, havia de cedir pas a un sistema més democràtic i modern.

Un dels aspectes més foscos de la figura de Quiñones de León és la seva implicació en la persecució dels opositors al règim, especialment dels republicans. Com a ambaixador a París, Quiñones no només es va encarregar dels afers diplomàtics, sinó que també va actuar com un vigilant actiu dels moviments republicans que es trobaven a l'exili. La seva estreta relació amb les autoritats franceses li va permetre muntar una xarxa d'espionatge que va servir per neutralitzar les activitats dels exiliats i opositors al règim de Primo de Rivera.

En aquest context, la figura de Ramon Franco Bahamonde, germà del futur dictador d'Espanya i un dels principals republicans exiliats a París, es converteix en un exemple clar de la persecució a què Quiñones va sotmetre els opositors. Franco, que es trobava a la capital francesa després de fugir de la fracassada sublevació republicana de desembre de 1930, va patir les conseqüències de la vigilància de l'ambaixador. Les forces de seguretat franceses, sota la influència de Quiñones, van treballar en estreta col·laboració amb la policia espanyola per vigilar els republicans i dificultar la seva capacitat d'organitzar-se. El mateix Emilio Mola Vidal, durant el seu període al capdavant de la Direcció General de Seguretat, recordava als seus llibres com Quiñones monopolitzava tota l'acció repressiva sobre els opositors a França portant sempre la iniciativa i sense coordinar-se amb els agents espanyols destacats a França.

Franco i altres exiliats van ser objecte d'una persecució política constant, i els seus moviments van ser monitorats per la xarxa d'informadors que Quiñones havia establert a París. Aquest control sobre els exiliats republicans era una de les estratègies clau per mantenir el règim de Primo de Rivera, evitant que els opositors poguessin organitzar-se i, en última instància, desestabilitzar l'ordre imposat per la dictadura.

La proposta de Severiano Martínez Anido i la intervenció de Quiñones a la Guerra Civil

En els dies previs al cop d'Estat de 1936, Quiñones de León va jugar un paper crucial en els moviments interns del bàndol monàrquic. Després de la mort del general José Sanjurjo el 19 de juliol de 1936, Quiñones va intentar promoure la figura de Severiano Martínez Anido com a líder del nou govern militar. Tanmateix, Martínez Anido, encara que proper al monarca, va rebutjar la proposta, argumentant que la seva vinculació amb la dictadura de Primo de Rivera podria resultar un obstacle per a la restauració monàrquica.

Aquest episodi reflecteix la complexitat del paper de Quiñones, que, tot i no aconseguir que Martínez Anido acceptés la proposta, va continuar sent un agent clau dins dels cercles monàrquics. A través de la seva influència, va intentar garantir que un home proper al Rei assumís el lideratge dels revoltats, amb l'objectiu d'assegurar la continuïtat de la monarquia. Tanmateix, les tensions internes i el rebuig d'alguns sectors als homes del règim anterior van dificultar l'establiment d'un lideratge monàrquic sòlid en els primers dies de la sublevació.

En la valoració del llegat de Quiñones de León, és impossible ignorar les dualitats que marca la seva figura. Per als monàrquics de la seva època, Quiñones va ser un defensor de la causa reial, un diplomàtic astut que, malgrat les crítiques, va saber actuar en moments crucials per garantir els interessos de la monarquia i l'estabilitat del règim. Per als republicans, en canvi, la seva figura simbolitzava la repressió i l'opressió, la cara visible d'un sistema que es va negar a acceptar la modernitat i que va utilitzar l'aparell de l'Estat per ofegar les veus dissidents.

La persecució dels opositors polítics, especialment a través dels seus contactes amb la policia francesa, i la seva implicació en els esforços per silenciar els exiliats republicans, mostren la cara més fosca de la seva carrera. La seva relació amb els moviments republicans i el seu afany per desbaratar els seus intents d'organització a l'exili reflecteix l'actitud d'un home disposat a emprar tots els mitjans al seu abast per protegir un règim que considerava legítim, sense importar les conseqüències per a aquells que s'hi oposaven.

En conclusió, la figura de José María Quiñones de León és un exemple de la complexitat de la diplomàcia i la política en un període de grans turbulències per a Espanya. La seva habilitat per gestionar les relacions internacionals, la seva lleialtat al rei i la seva ferma defensa del règim monàrquic li van assegurar un lloc destacat en la història que no es va veure reflectit per la historiografia. De fet, és un dels grans oblidats de la seva època tot i la seva transcendència en moments clau de la història d'Espanya.

La seva relació amb el rei tenia tal implicació que va tenir cura d'una filla natural d'aquest, encara que... aquesta és una altra història digna de ser contada.