La insuportable lleugeresa del PP

Segons el cèlebre tractat de Carlo M. Cipolla sobre l'estupidesa humana, la diferència entre el malvat i l'estúpid és que tots dos produeixen dany, però almenys el malvat aconsegueix els seus objectius. Aquesta sembla ser, avui dia, la taxonomia adequada per a l'eix PSOE-PP. Tots dos estan destruint tot el que és bo, noble i just en aquest món, però uns aconsegueixen els seus objectius (el PSOE), mentre que els altres ho espatllen tot i no aconsegueixen res a canvi (el PP).

Prenguem per exemple el recent entusiasme d'estiu del PP pels festeigs de l'Orgull durant el mes de juny. Fins i tot el mateix Núñez Feijóo va arribar a publicar un post sobre "estimar a qui es vulgui estimar" o quelcom semblant, potser amb la idea que l'impuls que li falta per a la majoria absoluta vindrà de votants necessitats de coaching eròtic-sentimental. Recordeu la manera com el PP va donar suport a Kamala Harris o el seu suport sense fissures als aquelarres feministes del 8-M. O la docilitat extrema que mostren davant l'anomenada qüestió anomenada "canvi climàtic" o les polítiques inflacionistes del Banc Central Europeu (BCE).

Tenim, doncs, dues versions de la socialdemocràcia globalista, una de malvada i una d'estúpida. L'auge de VOX o Aliança Catalana no respon a cap radicalització de la població, sinó al fet que l'electorat veu bé que existeixi una opció conservadora, tradicional, centrada entorn de la seguretat, el respecte a les fronteres i la identitat nacional. El món està tan malalt de wokisme que aquestes coses són qualificades avui, directament, de "nazisme".

El problema és que el PP és el principal causant del lliscament cap a l'esquerra de l'equilibri polític tradicional. Un cop ha entès que per la dreta no pot guanyar vots a VOX, es mou cap al centredreta a la recerca de votants socialistes descontents. Llavors el PSOE fa el mateix i es mou cap a l'extrema esquerra a la recerca del vot pollós/podemita/batasuno. I l'extrema esquerra, ja volant sobre l'abisme, es posa en mans de Hamàs i el govern iranià.

L'alternança política és una pura broma, des del moment en què Sánchez i Feijóo es deixen fotografiar amb el pin de l'Agenda 2030 a la solapa. En què podríem notar la diferència si el PP arriba al poder? Ministres una mica menys cridaneres i poca cosa més. Coincideixen en tot allò fonamental. Ningú en el seu sa judici creu que el PP derogui la Llei de Violència de Gènere, la Llei Sí és Sí, la Llei de Memòria Democràtica, la Llei Trans, l'embolic de legislacions pro-LGTB, la Llei de l'avortament o les polítiques centrades en l'anomenat "canvi climàtic".

Tampoc no reduirà gens ni mica la mida babilònica de les administracions, la despesa pública o la càrrega fiscal d'empreses i particulars. No acabarà amb la dependència del poder judicial respecte del legislatiu, ni esmenarà la llei electoral, ni tancarà en vint-i-quatre hores les televisions públiques. En una paraula, vivim sota un sistema unipartidista.

Allà on ha triomfat la "revolució conservadora" (Trump, Bukele, Milei, Meloni, Orban) l'electorat ha optat per una total impugnació del sistema, un autèntic cop de timó. Però el PP no donarà la batalla cultural, perquè bàsicament el PP no és aquí per donar batalla sinó per agafar el relleu del seu company fatigat, com en una cursa de resistència. La legislatura de Rajoy va acabar amb l'escó presidencial ocupat per la bossa de Soraya Sáenz de Santamaría i ningú no va notar la diferència. El que ve ara és el pur sopor. Rajoy almenys feia bromes de tant en tant.