Bandera negra i l'atemptat contra el Rei

Daniel Cardona i Civit tenia 33 anys el 13 de setembre de 1923, quan el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va sortir de l'Estació de tren de Barcelona, acompanyat per representants de la burgesia catalana cap a la capital d'Espanya, amb l'objectiu d'atorgar-se el poder i liderar un directori militar amb vuit generals més.

Fidel seguidor del tinent coronel Francesc Macià, s'havia sumat a la primera organització política independentista creada per aquest, la Federació Democràtica Nacionalista, que en només dos anys donaria pas a l'Estat Català. La idea del president nord-americà que, després de la desintegració dels imperis centrals i l'otomà, els pobles poguessin assolir la seva independència, i la sublevació dels irlandesos contra el Regne Unit, van insuflar un halo d'esperança en aquells que anhelaven una Catalunya fora d'Espanya.

La Restauració s'esgotava i el cop de Primo de Rivera va ser rebut sense que ningú mogués un dit per salvar els “professionals de la política” que s'havien alternat en el poder com si es tractés de presidents d'una comunitat de veïns.

Un cop d'Estat amb vocació regeneradora que aviat va demostrar que l'ús del català quedaria relegat a l'àmbit domèstic i la Mancomunitat va perdre les seves competències. Es va tancar l'Associació Protectora de l'Ensenyament Català i es van clausurar diverses entitats nacionalistes. L'independentisme va ser més perseguit que el socialisme, que va aconseguir sobreviure i conviure amb el règim.

Per als escamots, el grup de joves idealistes que van seguir Macià, la rebel·lió era l'única sortida tenint en compte el coqueteig constant de la burgesia, en la qual s'enquadraven la majoria dels seus progenitors, amb el militarisme espanyol dels anys 20. Calia preservar el català, però l'ordre públic estava per sobre de qualsevol aspiració autonomista. Aquesta actitud va ser mantinguda pels burgesos de la Lliga des del 1919. Mai no havien fet fàstics a contractar els arribats d'altres parts d'Espanya, si podien fer la feina per una pesseta menys.

Salvador Seguí, el noi del Sucre, en un discurs a la Casa del Poble de Madrid, el 4 d'octubre de 1919, havia dit que «els primers a no acceptar una independència de Catalunya serien els mercaders de la Lliga Regionalista, la mateixa burgesia catalana». En un context de lluita de classes, el tema nacional preocupava a quatre joves entusiastes que no procedien precisament de famílies obreres.

Balius, un jove escamot, estudiant de medicina i que va acabar renegant de l'independentisme per engrossir les files anarquistes, va arribar a dir: «La burgesia catalana i la del Nord que podien haver fet la revolució democràtic-burgesa, es van aliar amb els latifundistes per por a la classe treballadora[…]. La burgesia financera i industrial va posar tots els seus recursos en la tramoia militar. Van restringir els crèdits, van sabotejar l'economia, van implantar el lock out, van provocar vagues. Els burgesos catalans van rebre amb grans mostres de joia la polacada dels militars. L'etapa de Primo de Rivera s'ha de catalogar com un assaig de la classe dominant per eludir el cop de la classe treballadora en les etapes futures».

Jaime Balius era un nen que l'any 1923, només tenia 19 anys. Un simple escamot en l'estructura d'Estat Català, un soldat ras, un noi idealista. Daniel Cardona, en canvi, formava part del directori de l'organització paramilitar que havia creat Macià. Juntament amb Manuel Pagès, Cardona intentava crear una veritable estructura militar que organitzés els grups d'acció. Els escamots s'agrupaven en pelotons d'11 homes.

Quan Cardona es va exiliar a París i va comprovar l'estat d'ambient d'adulació que envoltava el veterà tinent coronel a l'exili, va començar a mostrar seriosos dubtes de la capacitat de Macià per encapçalar un moviment subversiu. Cardona buscava acció, considerava necessari alimentar els inquiets activistes catalanistes amb objectius reals que els iniciessin en la lluita armada. S'havia cregut de debò allò de l'Exèrcit Català.

Macià, per contra, adornat amb la prudència de l'edat i davant la por de perdre el control del grup, va organitzar una assemblea a Perpinyà l'octubre de 1924 i va prescindir dels elements del directori d'Estat Català que ja no van acudir a la ciutat fronterera.

Es va establir una divisió interna entre els partidaris de la política d'acumular força i preparar-se per a una operació d'envergadura, i els que apostaven per l'acció directa i per realitzar petits atemptats per fer-se notar dins de Catalunya.

Macià, amb més intel·ligència estratègica que Cardona, va signar el pacte de «Lliure Aliança» el gener de 1925, fa ara 100 anys. El van rubricar tots els grups que patien repressió de la dictadura: la CNT, el PNB Aberriano, una escissió del PNB tradicional que va decidir deixar el partit quan el Consell Nacional va votar per no acceptar el separatisme; també van signar els escassos comunistes als quals el cop d'Estat havia agafat en ple procés d'organització inicial del Partit. Aquesta és la raó per la qual el veterà militar va intentar recaptar suport a la Unió Soviètica, com ja hem explicat en una altra ocasió.

Els escamots, joves en la seva immensa majoria, estaven àvids d'entrar en acció i es cansaven d'esperar després d'any i mig d'inoperància. Cardona i un grup d'entusiastes van decidir actuar pel seu compte. Es va crear una nova entitat «La Sanga Germandat Catalana (Bandera Negra)». La seva acta fundacional aclareix que no era una organització independent d'Estat Català, encara que mai va tenir el vistiplau de Macià:

«L'objectiu de Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) és la defensa nacional, segons el mètode d'acció directa de l'organització d'Estat Català; sent una sub-organització, que vetllarà perquè aquesta no abandoni els principis essencials alliberadors, ni modifiquin en el curs de les incidències de la lluita per la Pàtria la seva base doctrinal, que és el sacrifici heroic. Bandera Negra no només lluitarà per la Pàtria, per tant, contra l'enemic, sinó que castigarà aquells que, havent-se compromès, no actuïn d'acord amb la virilitat que han de demostrar els separatistes catalans. Els que subscriuen, patriotes convençuts pel sacrifici, juren sobre la sagrada ensenya de la Pàtria no defallir ni abandonar els seus companys durant la lluita, complint els acords que la majoria manegi, reconeixent en cas de faltar a aquest jurament el càstig que s'apliqui».

Entre els signants, només una dotzena de romàntics escamots, es troben alguns dels que després assumirien grans responsabilitats durant la Segona República: Marcelino Perelló, Jaume Balius o Miquel Badia.

El grup de Bandera Negra es va reunir als soterranis del Petit Versalles i van decidir executar una acció immediata. La dotzena de nois van fer una farsa de judici contra el rei Alfons XIII, i per unanimitat van decidir condemnar-lo a mort. El 26 de maig de 1925 seria la data de la suposada execució, dia previst per a la visita d'Alfons XIII a la Ciutat Comtal. Hi havia un túnel proper a la ciutat de Barcelona, a la línia de ferrocarril entre la capital catalana i Vilanova i la Geltrú, que travessava una elevació a les costes del Garraf.

Es va preparar un artefacte explosiu d'uns 40 quilos. En conèixer la notícia, altres escamots es van unir al grup, un d'ells, cap de pelotó, era Jaume Compte, que moriria disparant una metralladora contra el Quarter de les Drassanes la matinada del 6 al 7 d'octubre de 1934. Van portar l'artefacte al túnel, però la grava ben compactada dificultava l'excavació necessària. Van decidir treure l'explosiu de la galeria i amagar-lo lluny de la via, emmascarat amb unes mates. Les vies van passar a estar vigilades per la Guàrdia Civil davant la proximitat del viatge del monarca, per la qual cosa els aguerrits soldats de l'Exèrcit Català veien impossible dur a terme el seu improvisat pla.

El dia 26, el mateix en què s'havia de dur a terme l'acció, es van reunir de nou i van acordar que l'atemptat es realitzaria a les Rambles el dia 29, en una funció de gala del Liceu. Es va fer un sorteig per decidir el desgraciat que havia de col·locar l'artefacte i va sortir elegit un tal Holgado, que no estava present en el sorteig. Balius era amic d'Holgado, per la qual cosa va anar a explicar-li-ho i a aquest no li va fer especial il·lusió el premi, per la qual cosa va renunciar a ser ell qui tingués tan dubtós honor. Julià, que havia estat nomenat substitut, va acceptar la missió, però el 29 no li vindria bé i no es va presentar.

Van tornar a reunir-se els que quedaven i van decidir que tornarien a fer-ho al túnel, encara que aquesta vegada sense enterrar-lo, es col·locaria un moment abans del pas del ferrocarril a la tornada del rei a Madrid. Era un pla sense fissures.

Només quedaven set i allà es van dirigir per demostrar allò de la virilitat que havien escrit en la seva acta fundacional. Un dels set, Joan Terrés, era un confident de la policia que s'havia infiltrat amb els membres de Bandera Negra. Terrés els va acompanyar a Garraf per no perdre detall dels esdeveniments.

En arribar els estava esperant la policia que va detenir els sis banderitzats. Les forces d'ordre públic de Barcelona de 1925 no es van estar de romanços. Després de la guerra a trets que havien lliurat contra l'anarquisme des del 1919, aquells sis joves els van durar un assalt i en començar les tortures van cantar per soleares, caient tots els implicats que per una o altra raó s'havien escapat d'acostar-se a les vies el 31 de maig.

Macià va condemnar l'acció perquè ningú li havia informat de res. La policia va magnificar l'intent a la qual va donar certa solemnitat atorgant el qualificatiu de “complot” per donar importància a la detenció d'uns perillosos conspiradors seguidors del temible Macià.

El tinent coronel, que manejava a la perfecció la propaganda, va aprofitar la publicitat gratuïta que li va oferir la policia espanyola i el ministeri de Governació i va contribuir a la mitificació del succés. Va manar publicar un manifest de solidaritat al Butlletí d'Estat Català de juny i juliol de 1925, editat a la romàntica ciutat de París:

«Els nostres germans avui empresonats i torturats per la justícia espanyola —així, no la policia ni els jutges espanyols, la justícia és la que els ha torturat— inicien una noble època de lluita per la llibertat de la nostra Terra, inicien l'hora de l'heroi.

Aquests nois i aquests homes, que després de patir el martiri, entren a la presó i entonen Els Segadors amb una afirmació, com una pregària al seu Déu, són l'avantguarda dels herois que, amb l'espasa i el braç ferm, alliberaran la nostra Pàtria».

Els detinguts apareixien en una llista honorable com a “presoners”: Jaume Compte, comerciant, 37 anys; Marcí Perelló, 27 anys; Josep Garriga, lampista, 19 anys; Miquel Badia, farmacèutic, 19 anys; Emili Garnier, 17 anys; Jaume Julià, mecànic 21 anys.

I aquesta és la història de Bandera Negra, el grup que encara té rèplica a la Catalunya d'avui, encara que de forma molt minoritària. El color de la bandera es va inspirar en 1714, quan des de Barcelona, en sol·licitar la rendició de la ciutat, es va exhibir un drap d'aquest color com a símbol de resistència.