Xavier Trias en un acte electoral el 25 de maig de 2023
OPINIÓ

Paisatge després de les investidures

Queda clar que, per a alguns, la qüestió és governar, encara que sigui amb el dimoni

L'escassetat de majories suficients, després de les eleccions municipals del 28 M, per aconseguir investidures, ha fet que s'aconseguissin una infinitat d'acords de tota mena per aconseguir alcaldies. Des dels més lògics i raonables per afinitat ideològica, fins als més estrambòtics i contra natura que es puguin imaginar.

Això és una cosa que passa des de sempre en la política local. En aquest àmbit, sovint, pesa més la relació entre les persones i el feeling entre els aspirants a alcalde que els grans eixos programàtics dels partits. I això és més freqüent quan menys habitants hi ha en una població. A les grans ciutats és diferent i aquí se solen imposar els criteris dels partits per obtenir les cobejades vares de comandament.

Són moltes les lectures que podem fer de les aliances que es van teixir el 17 de juny: una és l'entrada massiva de la dreta extrema a la majoria dels ajuntaments d'Espanya; es calcula que governarà en coalició amb el PP en uns 150; perquè anem prenent nota de cara al 23 J.

A Catalunya la situació no és gaire diferent: Aquí, a més de l'entrada de Vox en un bon grapat de consistoris, la ultradreta local, Aliança Catalana, s'ha fet amb l'alcaldia de Ripoll després d'esquivar la majoria insuficient que havien travat ERC, PSC i CUP, a la qual no es van sumar els regidors de Junts, cosa que ha permès que Silvia Orriols, líder dels ultres, aconseguís la vara de comandament i que en el seu discurs de presa de possessió digués “que són l'esperança de Catalunya” .

Una altra de les lectures que cal fer d'aquestes investidures és constatar l'èxit del PSC. Els socialistes governaran a tres de les quatre capitals catalanes; a més de retenir les de Sabadell, Mataró, Hospitalet de Llobregat, Vilafranca del Penedès o Blanes entre d'altres i recuperar Vilanova i la Geltrú i Reus.

També està vinculada al PSC la candidatura de Gael Rodríguez a Portbou (Girona), que dissabte passat es va convertir, amb 19 anys, a l'alcalde més jove d'Europa.

A Girona, la CUP va aconseguir l'alcaldia gràcies a un pacte independentista. Tot i que la candidata socialista Sílvia Paneque va ser l'alcaldable més votada a les eleccions, però aquest pacte la deixa a l'oposició.

No hi ha dubte que Esquerra Republicana va ser la gran damnificada a les eleccions del 28 de maig, va perdre més de 300.000 vots. Per això, el dia de les investidures els republicans no estaven per a celebracions. Governaran a Amposta, Sitges o Falset com a poblacions destacades i també a Manresa, gràcies a un pacte amb el PSC. Per cert que l'alcalde d'ERC, Marc Aloy, va ser escridassat i titllat de botifler durant la investidura.

Junts per Catalunya ha perdut Girona i Tortosa, però ha recuperat Sant Cugat del Vallès, Figueres i Santa Coloma de Farners alhora que conserven Vic, encara que en minoria, després de la marxa d'Anna Erra del consistori per presidir el Parlament.

Però, com no podia ser altrament, el focus mediàtic estava posat a Barcelona. Tant Junts com ERC volien suavitzar la seva patacada del 28 M amb la governança de la capital. Quan el més lògic hagués estat un govern progressista perquè entre el PSC, comuns i republicans sumaven 24 regidors, però una vegada més a ERC li ha pogut la seva ànima identitària per sobre de la d'esquerres i de progrés.

La qüestió és que, fins ben entrat dissabte al migdia, gairebé tothom donava per fet que la coalició de Trías per Barcelona i els republicans governarien la capital catalana, però heus aquí la reconsideració de Barcelona en Comú de donar suport al candidat socialista sense integrar-se al seu Govern, va obrir la porta que el Partit Popular fes el que havia apuntat els últims dies: recolzar Collboni sempre que es comprometés a no incorporar els de Colau al seu Executiu.

Però és clar, Xavier Trias va entrar en còlera en veure que l'alcaldia se li esfumava i va reaccionar amb un “que us bombin a tots”. Ernest Maragall no ha quedat enrere. A la seva edat, aquests pipiols no han après que la política té aquestes coses. Trias oblida que en campanya va dir que no demanaria els vots del PP, però si arribaven no els rebutjaria. També oblida que del 2000 al 2004 va ser portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés i van votar 960 vegades amb el PP d'Aznar que tenia majoria absoluta. I cal recordar-li que l'any 2006, el seu cap de files, Artur Mas, va marxar a Madrid per pactar amb Rodríguez Zapatero que a Catalunya governés la llista més votada, i mentre aquí, José Montilla pactava el segon tripartit.

També caldria recordar aquests avalots de la política que a la Generalitat avui governa la segona llista més votada, és a dir ERC, el mateix que passa a Girona amb la CUP; i això és perfectament legítim, aleshores per què no ho ha de ser a l'ajuntament de Barcelona? A sobre, que tot un president de Catalunya, en un acte institucional, digui a l'alcalde de la capital que "sobre la seva elecció es projecta una ombra de pacte d'Estat", és, a més, una falta de respecte, una frivolitat inadmissible en la primera autoritat catalana: primer perquè si és un pacte d'Estat (que no ho és) què? I segon, el nostre sistema democràtic està basat en un sistema parlamentari en què s'escullen parlamentaris (a la variant municipal, regidors) i aquests al president, en el cas dels municipis a l'alcalde.

Però que no s'estengui el pànic perquè els de Trías ja han anunciat que renovaran el seu acord amb el PSC per governar la diputació de Barcelona. Tampoc ERC revertirà els pactes amb els socialistes per controlar les diputacions de Tarragona i Lleida.

Queda clar que, per a alguns, la qüestió és governar, encara que sigui amb el dimoni.