Com millorar l'ensenyament

Sovint es repeteix que l'èxit d'un bon sistema d'ensenyament es troba en la infància. El Dr. Casas, de l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, ​​defensa que un 15% dels alumnes fracassen per disfuncions no diagnosticades ni tractades a infantil o primària. I cal afegir-hi un altre 15% sota un model polític allunyat de l'aula. Sumats els dos 15 s'acosten tremendament al 30% de fracàs total nacional. Si ens centrem ara només en les causes adquirides, aquest és el marc del nostre fracàs escolar.

El maig del 2014 la premsa es va fer ressò d'uns estudis que explicaven les causes nacionals de la patacada escolar. Malauradament, molts docents, algun sindicat i associacions de pares feia dècades que denunciaven aquestes mateixes raons, però sense èxit.

La política d'aquest país, allunyada de realitats demostrades, de formació més humanística que científica, i pendent de què dirà l'oposició, va fer cas omís de totes aquelles investigacions. Malauradament, la política atenia més teòrics allunyats de l'aula que els que hi treballen dins.

El primer estudi aplaudit pels mitjans aquell maig del 2014 va ser presentat per la Fundació Jaume Bofill. En ell, s'havia observat que prop del 25% dels pares no ajudava ni repassava les tasques escolars dels seus fills, és a dir, desatenia els seus hàbits estudiantils. Malauradament, feia dècades que docents i alguns sindicats com Profesores de Secundaria denunciaven que un alumne sense rutines ni hàbits d'estudi solia fracassar.

El segon estudi difós aquell maig va ser un article publicat a la revista PNAS pels sociòlegs Yu Xie i Amy Hsin. Ells, i després d'anys de recerca, havien arribat a la conclusió que l'esforç era més important que el talent i que, si el sistema educatiu no educava en aquest sentit, i amb gran independència dels talents innats dels xavals i de les teories pedagògiques aplicades, no s'aconseguien els resultats adequats.

En fi, que feia molts anys que sabíem les causes del problema, però la incertesa política i la dels seus assessors havien frustrat tot intent de solució. El fet, i sota múltiples canvis de llei i de pedagogies durant els darrers trenta anys, és que el fracàs acadèmic persisteix malgrat rebaixar l'esforç. Milers de pretextos vaig sentir de molts experts, però hi ha una cosa molt simple, la veritat vol poques paraules, el fracàs esgrimeix mil excuses.

Vist tot això, la millora en l'ensenyament no vindrà de la política, i ni de bon tros dels seus assessors, sinó del compromís entre els educadors, entre pares i docents. Només cal recopilar tot el corol·lari d'estratègies que funcionen i evitar les pedagogies teòriques que fracassen.

Ja se sap que és millor prevenir que curar, i per prevenir alumnes díscols, passotes i fracassats només cal evitar una mala educació d'arrel, i en cas de patir disfuncions, ser diagnosticades i tractades des de molt petits. Durant l'edat més primerenca, i tant a la família com a l'escola, han d'existir una sèrie d'accions de provat èxit que evitin així el naufragi escolar, però quines?

El divendres 30 de novembre de 2012 es van celebrar les I Jornades de Secundària al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Allí, i entre docents, es van debatre les causes i les solucions del desastre escolar nacional.

Quatre experts de renom com Inger Enkvist de la Universitat de Lund a Suècia i membre del Consell Suec d'Educació; Ricardo Moreno, catedràtic de Matemàtiques i autor del llibre El Panfleto Antipedagógico; Oriol Pi De Cabanyes, antic docent i periodista de La Vanguardia; i Gregorio Luri, pedagog, catedràtic de Filosofia i autor de La Escuela contra el Mundo, van exposar les seves dades i resultats sobre això.

S'hi van afegir més de cent docents que, amb experiència provada, van manifestar acord amb els conferenciants. El resum de les jornades va ser enviat als mitjans de comunicació, al Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i a la resta de partits polítics.

Que per què actualment els nostres estudiants suspenen més? Doncs perquè s'esforcen i estudien menys, fins i tot n'hi ha que no van ni a classe. Qui vulgui ara que ho compliqui, però ateses les causes cal preguntar-se el següent, com cal resoldre aleshores l'enfonsament escolar vigent?

En cas de manca de capacitat per disfuncions cognitives o sensorials, cal diagnosticar-les i tractar-les ja en infantil, cosa que Estònia i Finlàndia practiquen habitualment. Però en el cas dels alumnes capaços, i que simplement abandonen els estudis, cal escoltar el que els docents han dit durant els darrers trenta anys.