L'estat de l'educació de l'Estat

Aquesta setmana els nostres polítics han rebut l'informe PISA amb la barreja habitual de laments buits, excuses buides i promeses buides. Els responsables del desgavell (que haurien de ser penjats pels polzes i posats a assecar com les llonganisses que són) es donen cops al pit i prometen redoblar esforços, cosa que, vista l'experiència d'aquests anys, no suposarà més que redoblar els laberints administratius luciferins, les iniciatives pedagògiques d'una estupidesa infrahumana i la putrefaccció general del sistema.

Diguem, doncs, per una vegada, la veritat.

Un professor qualsevol, en un institut qualsevol, ha de bregar amb enemics formidables de manera insuportablement quotidiana.

La legislació ja no és legislació, sinó un aberrant tutti frutti de normes de diferent rang, a quina més espantosa, que impedeixen coses com explicar continguts, avaluar l'alumne pels seus coneixements, o mantenir un espai mínim lliure de les canviants ideologies de torn.

Els alumnes saben que repetir és impossible i que si suspenen, qui serà cridat a l'ordre serà el professor, no ells

El treball burocràtic del professor ho ha devorat tot i no es pot ni esternudar a classe sense haver de fer un informe per a orientació, una adaptació curricular individualitzada, un informe per als pares, un excel per al cap d'estudis i una felicitació de Nadal per a la mare del director.

El terme “plaga bíblica” es queda curt: el Faraó hauria pagat als israelites, de la seva butxaca, unes vacances a Punta Cana amb totes les despeses pagades, si l'haguessin obligat a assistir a quinze juntes d'avaluació cada dos mesos, un claustre cada quinze dies, deu reunions de coordinació pedagògica a la setmana, una infinitat de reunions de departament en horaris embogits i tutories amb els pares en hores extralaborals. Cadascun d'aquests truculents aquelarres incessants, requereix paperassa prèvia i paperassa posterior, així com consignar tota mena d'ítems en programes informàtics que funcionen com el cul d'una monea de Borneo.

L'“autoritat del professor” en aquests moments cotitza en algun lloc entre l'autoritat d'un animador d'hotel i l'autoritat d'un pal de telèfons. Els alumnes saben que repetir és impossible i que si suspenen, el que serà cridat a l'ordre serà el professor, no ells, sota càrrecs de “no saber motivar”, “emprar metodologies antiquades” o “necessitar reciclatge”.

Els pares, que no entenen res perquè viuen al món real, ja no volen ni mirar els documents embullats que produeix el sistema, amb dotzenes de criteris d'avaluació, ítems competencials, valoracions emocionals i projeccions sociopedagògiques. Els butlletins de notes han esdevingut abismes d'una foscor jeroglífica desesperant, que podrien ser substituïts per un simple SMS trimestral que digués a les famílies: “sense novetat, passen els mesos i tot s'enfonsa”.

L'ideal de transmissió de coneixement ha estat substituït per la cursileria, el sentimentalisme i les manies assembleàries. El nen no sap sumar, ni localitzar Europa en un mapa d'Europa, però plora pels dofins i les lesbianes sahrauís, i com més plora més se l'anima a plorar més, fins que acaba convertit en un bunyol d'ignorància i pors, un invàlid intel·lectual, medicat fins a l'infinit, però això sí, sabedor que hi ha cossos equivocats, micromasclismes i apocalipsis climàtics.

Un servidor, amb experiència d'anys en aquests fangs, no creu que el sistema funcioni malament: al contrari, funciona com un rellotge de precisió i aconsegueix una vegada i una altra la seva comesa, que no és més que aniquilar tot rastre de pensament lliure i crític i crear masses disciplinades de postejadors d'instagram i espectadors de Telecinco. En aquest sentit, hauríem de celebrar que l‟informe PISA ens confirma que anem pel bon camí.