Kit de supervivència

La passada setmana, mentre en aques mitjà  un servidor els informava de com la Comissió Europea regala 2.500 milions d'euros a un ex-gihadista (aquí creiem en la reinserció), l’equip d’opinió sincronitzada en que s’estan convertint els nostres grans mitjans ens regalava bàsicament un copy-paste o retweet del comunicat de premsa en què la mateixa Comissió anunciava un paquet de mesures preventives respecte al “número cada cop major de reptes en matèria de seguretat exterior” i que donin resposta a l'“augment dels atacs híbrids en el nostre espai comú europeu”; sempre segons les paraules de l’Alta Representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat i vicepresidenta de la Comissió. Paradoxes de la posmodèrnia.

Els més respectables opinòlegs del país, per descomptat, ja han descobert (‘¡a buenas horas mangas verdes!’) que “la seguretat i, sobretot, la llibertat del continent esta[n]en greu perill”. Potser a causa de l'onada d'atemptats que va sacsejar Europa al començament d'aquest any? Potser per les reiterades amenaces dels EUA d'envair Groenlàndia? No, amics: És “que venen els russos”.

En fi: Entre les mesures que proposa la beneïda Comissió, i suposem que per tractar d’estimular certa consciència cívica europea de pertinença a una institució en la qual mai no es vota pas res important (i les poques vegades que es fa poc importa el resultat, la mesura ja ordenada des de dalt i amb antelació: que els hi diguin als francesos que van votar en contra del Tractat de Lisboa i se'l van haver de cruspir amb unes bones pomme de terre), destaca per l'exòtic el del ‘kit de supervivència de 72 h’ que, diu la UE, hauria de tenir a casa tot ciutadà d'ordre.

I resulta exòtica pel contrast entre els elements del propi ‘kit’ i la pràctica de la política institucional de la UE, tant en les presències com en les absències:

Un kit de supervivència que inclou, per exemple, la recomanació d’amuntegar aigua i aliments, en el mateix continent, no obstant, en que es combat ferotgement qualsevol rastre d’autoproducció alimentària (justament del tipus que, en cas d’emergència, podria mantenir viva una família en absència de supermercats), amb mesures recents que van des de multes de 3.000 euros per tenir gallines per a autoconsum sense registrar fins a la draconiana prohibició de la seva cria a l'aire lliure.

Un kit de supervivència que inclou pastilles de iode per al cas d’un atac nuclear; en una Unió que no sembla pas es pregunti ni (1) quin interès podria tenir Rússia en bombardejar, qué sé jo: Rota, si no fos perquè allí en un moment donat pot trobar-se la flota mediterrània del seu màxim rival geopolític (sembla que desmuntar les bases ianquis a la UE no es planteja ni tan sols com a opció en resposta a amenaces directes d’agressió per part de l’actual president americà), ni, sobretot, (2) si té gaire sentit arribar ni tan sols a plantejar-se un escenari que pugui dur a la guerra nuclear contra una potència amb més de 5.000 ogives als seus arsenals, quan en tota Europa se’n poden trobar poc més de 200, totes elles en el poder de França.

Un kit de supervivència que no recomana, sense anar molt lluny, que es comprin cert nombre de walkie-talkies (dotats de bateria quasi infinita) per unitats familiars o barrials, i que permetrien comunicar-se en cas de catàstrofe; però sí, tanmateix, una ràdio de piles i un mòbil amb diverses bateries portàtils a fi de, com ens han anunciat tants mitjans, mantenir-se informats dels avisos que donin les autoritats.

Perquè, és clar, aquesta i cap altra és la finalitat del kit: Permetre la supervivència fins que les autoritats restaurin l’ordre (sigui quin sia aquest ordre), i no es contempla ni tan sols la possibilitat de supervivència del ciutadà sense tals autoritats (res es diu sobre refugis privats, magatzems de llavors, equips de purificació d’aigua o qualsevol altre element necessari en el llarg plaç). És a dir:

Els mateixos jerarques que juguen amb la possibilitat, senyores i senyors, d’una guerra nuclear que pugui afectar fins a Lisboa, ni contemplen la possibilitat que no la sobrevisquin com a institució. O potser sí, i calculen que en tal cas poc importa si és que tu ho fas.

Un kit de supervivència que (en el mateix continent on es parla cada dos minuts sobre salut mental) potser per això mateix no inclou pas cap llibre, ni cap altra forma d’entreteniment. Per això, és clar, i perquè els llibres, més si són bons, acostumen a fer pensar la gent, i la gent que pensa no és fàcilment dirigible cap a l’escorxador sense que oposin resistència. Imaginin que algú s’emportés la Rebel·lió a la granja o 1984: Quines extranyes idees no en treuria!

Un kit de supervivència per a una guerra que, en conseqüència i de forma evident, no inclou (ni les menciona) cap arma de foc, ni tampoc la recomanació per a la ciutadania de formar-se en el seu ús en cap forma o grau.

La quasi sempre neutral i per a sempre ferotgement independent Suïssa, que fa tota la pinta que podrà salvar-se d'aquest conflicte també si és que arriba (100% d’èxit en evitar guerres mundials: després diran que la democràcia directa no funciona), però en la que cada ciutadà adult/a guarda un fusell a casa seva i és reservista de l’exèrcit, es riuria de nosaltres i amb raó:

Quan la I República Francesa donava ses primeres passes, allà cap al 1789, i tot Europa li va fer la guerra, va haver de cridar a files i donar un fusell a cada ciutadà, i només així va salvar-se la República. Quan l'URSS fou envaïda per la Wehrmacht el 1942, i al marge de l’adhesió o no a l’estalinisme de cadascú, tots els russos com un sol van anar al front en la major mobilització bèl·lica o esforç col·lectiu que hagi vist la Història humana. Quan Roma va ser derrotada (en repetides ocasions) per Pirros d’Epir, cada any següent el rei es trobava enfront un nou exèrcit de ciutadans-soldats disposats a plantar cara a les seves minvants hosts satrapals. Quan Napoleó travessà els Pirineus, i tot i la vergonyosa actitud col·laboracionista de les autoritats, va ser el poble qui va foragitar d’aquí de ‘motu proprio’ (si per sort o per desgràcia, no ho tinc pas clar encara) els estendards i fusells imperials. Els EUA seran el que siguin, però no tinc dubte que, si algun dia trepitgen Washington botes d’un exèrcit estranger, cada balcó serà un niu de franctirador i cada ciutadà un/a insurrecte.

Als països als que hom guarda algun tipus de lleialtat o patriotisme, als que uneix més que un DNI o una frontera, en les comunitats d’iguals en les que cada home i dona és ciutadà i en tant que tal sobirà, en definitiva: en els pobles d’homes i dones lliures, davant la possible invasió s’arma la ciutadania fins a les dents, segurs els governants del fet que, davant l’amenaça estrangera, el poble combatrà l’invasor com un sol cos, i no girarà pas les armes contra els seus líders acollint al de fora com a llibertador.

En canvi, el patètic quadre dels ciutadans europeus tancats entre les quatre parets dels seus pisos de 50 m², menjant llaunes de sardines i il·luminant-se amb làmpades a piles mentre preguen perquè, allà fora, exèrcits de professionals que serveixen a qui els pagui arreglin la situació, com a moderns camperols tremolosament arraulits rere els murs del castell de son senyor, recorda més bé als més foscos exemples medievals d’una societat de serfs impotents, totpoderosos exèrcits privats de cavallers no sempre tan cavallers, i ‘amos del cortijo’ de govern inqüestionable. 

Potser Varoufakis tingui raó i estem vivint ja un nou feudalisme, en el qual els europeus que vam fer nèixer la democràcia no som ja ciutadans sino súbdits de gleba.

Pot ser. Però quelcom sí que és segur: Si fins i tot davant les situacions més límit els nostres governants temen més el seu poble que el pretès enemic, potser és que l’autèntic enemic són ells.