I qui tem a Europa?

Deia el president de la Ucraïna, Volodymyr Zelensky, en el context de l’aparent reobertura de diàlegs de pau rere l'elecció de Donald Trump, que “Putin no tem a Europa”; com si això fos alguna novetat: Tampoc havia de tenir gaire por de nosaltres ja l’any 2006, quan va fer assassinar amb poloni, en ple centre de Londres, el dissident i exagent del KGB Aleksandr Litvinenko.

És d'altra banda comprensible: No s’ha de sentir gaire intimidat per un continent que quan imposa sancions econòmiques aconsegueix, com titulava La Vanguardia, que l’economia dels seus oponents creixi “el triple que els països que la sancionen”.

I és que, qui tem ja a Europa?

No ens temia, clarament, l’organització jihadista ISIS, ja clarament desapareguda tot i que un dels seus antics caps sigui avui president de Síria i vagi fent estretes de mans amb els ministres d’Occident (amb les ministres, no tant), quan allà el 2017 proclamava orgullosament que “Amb el permís d’Al·là, al-Àndalus tornarà a ser el que fou, terra de califat”, i els seus comandos escollien de forma preferent destins europeus per als seus viatges per motius professionals.

Però no és només que no ens temin els nostres enemics (als terroristes se’ls hi pot dir enemics, o és poc integrador?). Tampoc ens temen (ni respecten) els nostres suposats amics i aliats.

Tal sembla ser, per exemple, el cas de Turquia, país membre de l’OTAN i etern candidat a l'entrada dins la UE, el president del qual, Erdogan copa titulars pels seus “xantatges” a la Unió amb els fluxos migratoris des-de Síria (als que, d’altra banda, ell mateix contribueix) o les seves crides als turcs residents al Vell Continent a tenir “cinc fills” per a així ser “el futur d’Europa”.

Segurament pren d’exemple el Marroc: Al cap i a la fi, si ells poden reivindicar sobirania sobre territoris d’un estat que va signar el Tractat Atlàntic Nord i continuar rebent armament nord-americà any rere any per valors bilionaris, per què hauria de ser menys el poble d’Ataturk?

De fet, i ja que portem a col·lació el poble líder del ‘món lliure’, tampoc es pot dir que els yankees ens respectin gaire (i no només perquè no tinguin ni idea d’on som en el mapa i conceptualitzin, per exemple, tots els espanyols com mexicans):

Quan el president de la nació que encapçala el teu bloc de seguretat parla obertament de fer ús, si fos necessari, de la força militar per a fer-se amb un tros del teu continent, fins i tot si és un tros de glaç inhabitable com Groenlàndia, potser serà veritat que no fas pas por a ningú.

Els únics a qui fa por Europa, crec jo, són els mateixos europeus que, traumatitzats per l’horror de dues guerres mundials i els barbàrics excessos del colonialisme, mirem al mirall i no aconseguim més que tremolar:

Ens fa por la inadequació a la moral contemporània dels grans clàssics, i per això ‘descolonitzem els currículums’ universitaris. Ens fa por l’ombra, puix que n’hi ha, que projectaren les gestes dels nostres líders pretèrits, i per això els més antifeixistes de nosaltres​​​​​​​ s'afanyen a vandalitzar les estàtues dels homes, com Churchill, que van derrotar el feixisme. Ens fa por ser com els nostres avantpassats racistes i colonialistes, i per això portem a debat ambiciosos plans de compensació econòmica per als descendents dels esclaus negres del Carib (del fet que el comerç musulmà d’esclaus africans com europeus s'estengués fins al mateix s. XX, o que algunes d’aquestes illes tinguin més PIB per capita que els nostres països, millor no en parlem gaire).

Però, sobretot, ens fa por la violència:

Després de les experiències del segle XX (dues guerres mundials, totalitarismes, dictadures, innumerables conflictes i guerres civils), és veure un uniforme militar i ens posem a tremolar.

Tant, que últimament estem provant de vestir els nostres cossos de policia militaritzada com a repartidors de pizza (amb gorra i tot) o, directament, com l’Ajuntament de ciutats com Rubí, anar-los a poc a poc substituint per unes cordials i democràtiques agents pel civisme (el femení és de la mateixa web del citat Ajuntament), a fi de fer menys violenta l’experiència de ser retrets per  l’incompliment de les lleis que ens hem donat entre tots.

Potser per això els països europeus suposen, en conjunt, menys de la meitat de les aportacions al pressupost d’una aliança defensiva en què 29 dels 32 estats membre (tots excepte el Canadà, EEUU i Turquia) són del nostre continent.

I ja se sap: Qui paga, mana.

Podem anar-li dient goodbye a Groenlàndia.

I, si hi troben petroli, fins i tot a Cadaquès si ens descuidem. Temps al temps.