Cristianisme mal entès

Encara que poc o res pugui fer-ho pensar en les polítiques recents de la tecnocràtica i globalitzadora UE, aquesta entitat supranacional tan poc unida (n’hi ha prou amb veure la solidaritat dels alemanys amb els ‘PIGS’ en cada crisi) i, de materialitzar-se candidatures com les de Turquia o Geòrgia, tan dubtosament europea que fa pensar en la vella broma sobre el Sacre Imperi (ja sap el lector: “Que ni era romà, ni sagrat, ni un imperi”), la bandera dels dotze estels daurats sobre blau cel que oneja de Varsòvia a Finisterre va ser dissenyada amb una inspiració cristiana en ment.

Pocs hi ha que ho recordin, i des de lluny molt es guarden de dir-ho les mateixes institucions europees (si cerqueu el significat de les estrelles al web de la UE es parlarà de la “unitat” i la “diversitat” dels “pobles d’Europa”), no fos cas que un somriure simbòlic a 2000 anys d’Història i cultura pogués ofendre a algú o obstruir el camí al pluralisme multicultural, però així ho feia notar el mateix autor del disseny, qui, com recollia The Economist en un article del 2004, havia volgut referir-se al moment en què, al Llibre de les Revelacions, al final del Nou Testament, apareix “una dona vestida amb el Sol” i amb una “corona de dotze estrelles sobre el seu cap”. Per als no familiaritzats amb la imaginària cristiana a causa de la secularització i la LOMLOE: Es tracta de forma indubtable de la nostra Senyora, Santa Maria, la Mare de Déu.

Però aquesta vocació mariana, negada avui en la seva forma explícita i espiritual, potser continua viva, diguem, com a tipus psicològic o inclinació subconscient (com deia el famós psicòleg junguiana “la mitologia és la psicologia de l’antiguitat, la psicologia és una mitologia de la modernitat”).

Només així, per un súbit arrebatament de devoció mariana culminant en una molt mal digerida visió mística de la Santa Verge, pot arribar a entendre’s la recent decisió de la nostra particular ‘Regina Pacis’, Ursula von der Leyen, de regar en euros (fins a 2.500 milions d’ells, per ser concrets) al govern sirià d’Ahmed Huseín al-Charaa (ja sabeu: aquell bonachó amb un passat jihadista, de qui potser us sonarà més el seu nom de guerra ‘al-Golani’) pocs dies abans que ONGs i diaris de mig món facin saber d’una onada de violència amb milers de víctimes mortals, que té segons la BBC (aquest perillós mitjà antisistema) a la minoria alauita, que representa un 10% del país, en un permanent “estat de terror” a base del que la mateixa ONU (ja se sap: institució anti-europea i putinista, com a mínim) defineix com a “executacions sumàries” de “famílies senceres” d’opositors i civils sospitosos de poc afectes al nou règim post-Assad.

He de fer una pausa en el meu habitual estil grandiloqüent perquè la notícia, en si, és (i hauria de comptar-se com) espantosa: Un govern sanguinari, que va accedir al poder per la violència, i que està disparant a sang freda a civils desarmats de minories religioses (la BBC parla de barris sencers incendiats, els cadàvers estirats sense recollir sobre els carrers i teulades, com carroña per a les rates i els voltors literales i humans per igual), és regat de milions per la Unió Europea de la inclusió i la diversitat; en paraules de la mateixa Comissió Europea (via nota de premsa) per “ajudar al procés de transició de Síria” i a la seva “recuperació socioeconòmica”.

Com Maria, imagino, aquesta nova Reina de la Pau ha volgut fer seva la prescripció de Sant Mateu “Estimeu els vostres enemics; beneïu el qui us maleeix”, i per això (i com la mateixa Immaculada intercedint per tots nosaltres i nosaltres per la nostra millora i santificació) dona generosament els diners de tots (els seus també, lector/a), a un tipus que fa poc presidia la delegació local (Front Al-Nusrah) de la mateixa Al-Qaeda que va banyar en sang tantes ciutats europees (Madrid sense anar més lluny en aquell tràgic 11M), i que continua llistada per la intel·ligència nord-americana com una de les més perilloses organitzacions gihadistes del Llevant.

Com Ella, i en la seva suprema humilitat, no ha volgut glòria ni nom alguns per a si, i aquest és sens dubte el significat profund que, després d’aquesta gràcia generosament concedida, el govern proto-salafista de l’encimbellat carnisser tingui l’agosarament de pixelar Von der Leyen de la foto (ja sabeu: podria donar idees equivocades a les dones del lloc) i ni Ella (en la seva infinita saviesa i senzillesa) ni la Comissió que presideix hagin aixecat ni tan sols el més lleu crit (o ‘tweet’, almenys!) de protesta.

Com la mateixa Filla de Sió (què altre títol marianament més apropiat a la nostra presidenta!), Ursula, esperança d’Europa i de la humanitat, fa seva el Cànon 2478 de l’Església catòlica i, amb Sant Ignasi de Loiola, ens diu: s’ha “de ser més prompte a salvar la predisposició del pròxim, que a condemnar-la; i si no la pot salvar (…) corregir-la amb amor”.

Per això, davant d’un govern que dispara als infidels pels carrers i borra les ministres i presidents estrangers de les fotos, ella no veu masclisme, xenofòbia ni discriminació religiosa, sinó (agafeu-vos, lector/a, els mascles, o el que en el vostre cas correspongui) la “primera vegada en dècades” en què “l’esperança de Síria es pot tornar realitat”, i aquesta convertir-se en “un país on tothom pugui expressar la seva opinió. Amb els mateixos drets i representació —homes i dones per igual, per sobre de la seva fe, ètnia o ideologia—. Un país sense lloc per a la violència sectària”. No, no m'ho invento.

Sens dubte, la seva tendra mirada i els seus regals donats en el nostre nom han de commoure l’ànima d’al-Golani i els seus companys, que aviat faran de l’Estat que avui controlen i que antigament volien anomenar “Islàmic” un paradís de diversitat, democràcia i inclusió.

I si no, amb aquesta pasta, segur que almenys acceleren el procés de matança i, potser, quan no quedin opositors, hi haurà pau: La d’un cementiri, però pau.

Deixant les ironies, que tot i que necessàries per processar l’absurd del temps que vivim són imperdonables en les conclusions. Ens deia Tolkien: “El Mal és incapaç de crear res nou, només pot deformar i destruir el que va ser inventat o creat pel Bé”. Com deia el fill predilecte de Loiola: El dimoni es presenta sempre “sub angelo lucis”.

Hi ha molt d’això en la recent descoberta i subconscient devoció mariana de Von der Leyen, que s’erigeix en una espècie d’internacional germana carmelita amb els nostres impostos, repartint, tota Gràcia, els seus dons a justos i pecadors per igual (qui mai ha assassinat uns quants centenars d’infidels en nom del seu Déu? El qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra).

És com si aquesta Europa postmoderna, incapaç en el fons d’arrencar les seves profundes arrels culturals (el que seria a més, fins i tot simbòlicament, molt poc ecologista), les acabés deformant en una imatge tètrica i paròdica del que una vegada pretenien ser, del mateix mode que les dotze estrelles que originalment simbolitzaven (siguem creients o no) un símbol mil·lenari de triomf del Bé sobre el Mal es converteixen avui en dia en meres elements decoratius amb significat genèric i abstracte.

Del pacifisme han fet indefensió; de la humilitat, ridícula i humiliant postració; de la caritat, estupidesa i moneda de canvi geopolítica; de la pietat, miopia i autodestrucció. I així, on la ‘Reina de la Pau’ del Cels cruix amb la seva bota el coll de la serp mil·lenària, la ‘Reina de la Pau’ a Síria alimenta el cap de la que amenaça avui d'ofegar-nos. Paradoxes de la postmodernitat i de la vida.