Dani Alves i la presumpció d'innocència

Ha estat absolt Dani Alves i s'ha desfermat una tempesta política al voltant de la qüestió de la presumpció d'innocència. En aquest cas, per sorpresa de l'afició, la veu cantant no l'han portat les noies de Podem, sinó dues ministres del Govern, totes dues de les files del partit socialista.

Tant la ministra Ana Redondo com la vicepresidenta Montero van fer durant el cap de setmana declaracions embogides en contra de la sentència i de la justícia patriarcal. La vicepresidenta, que es troba de campanya per Andalusia, va arribar a dir literalment que el problema consistia en què "la presumpció d'innocència s'havia posat per sobre del testimoni d'una dona jove".

No és cap novetat que la llei de violència de gènere, promulgada per Zapatero i sostinguda durant les dues legislatures de Rajoy, suposa un atemptat contra la idea mateixa de presumpció d'innocència, des del moment en què és l'acusat i no l'acusador qui ha de portar la càrrega de la prova. El que no havia succeït fins ara és que tota una vicepresidenta del Govern es dediqués a clamar en públic contra la idea de presumpció d'innocència, proposant que quedi per sota de qualsevol testimoni de qualsevol dona.

Perquè, si el testimoniatge d'una dona ha de ser admès com a veritable, sense cap mena de comprovació, llavors per què es necessiten els jutges, perquè perdem el temps en processos judicials llargs i costosos? N'hi hauria prou amb què la dona assenyalés l'acusat i la policia l'empresonés de manera immediata. Pot semblar absurda la proposta, però és el que es deriva de les paraules de la vicepresidenta Montero.

En realitat, qualsevol que hagi anat pel món sap que les dones menteixen com menteixen els homes, com menteixen els joves i els vells, com menteixen els grassos i els prims. De fet, hi ha un toc de misogínia en les paraules de la gran dama socialista. La mentida, al cap i a la fi, és un ús creatiu de l'idioma en què es modifica la relació semàntica amb la realitat. Dir que les dones són incapaces de mentir és afirmar que són incapaces de maniobres lingüístiques de certa complexitat.

Darrere de tot això hi ha un ambient polític en què, a les esquerres, el fet que, en un judici per violació, un home sigui absolt, resulta en si mateix indignant. Sense conèixer els detalls del cas, han sortit en tromba a arremetre contra un tribunal que, curiosament, estava compost per dones. Avui dia, a Espanya un home compareix davant un tribunal, allà on s'aplica la llei de violència de gènere, en inferioritat de condicions, a la més crassa i obscena desigualtat. Que aquest atropellament hagi estat instituït en nom de la "igualtat" només és la darrera i més fúnebre de les ironies.