Un altre cas aïllat

X dies des del darrer atemptat jihadista en terres europees.

No, estimat lector/a, no és un error d’escriptura: Francament, seria un contrasentit donar una xifra que pot canviar en el breu, però inevitable lapse temporal entre que escric aquestes línies fins que les llegeixis.

Pot semblar una exageració, però fem un breu repàs de l’any:

• 25 de gener: Apt, França. Un jove de 32 anys irromp en un supermercat, ganivet en mà, i apunyala el coll d’un client repetidament al crit de ‘Allah Akbar’. El redueix finalment un guarda jurat, no sense rebre abans un parell de ganivetades. Havia estat condemnat en el passat per elaboració d’explosius i la policia francesa estava sobreavís de la seva simpatia pel ‘Daesh’ (Estat Islàmic).
• 5 de febrer: Brussel·les. Dos homes amb passamuntanyes obren foc de fuselleria amb una AK-47 sobre els ocupants del metro. Per obra de la Providència, o de la seva poca traça, les bales no toquen a ningú. L’endemà tornen a provar i deixen un ferit.
• 12 de febrer: Grenoble. Un home llança una granada en un bar i surt d’escena. Deixa 12 ferits per la fragmentació del projectil.
• 13 de febrer: Múnich. Un sol·licitant d'asil afgà accelera un vehicle cap a una columna de manifestants. En mata un, i més de 20 acabaran a l’hospital.
• 15 de febrer: Un jove d’origen sirià assalta els vianants del llogaret de Villach, Austria. Deixa 4 ferits i mata un nen de 14 anys abans de ser detingut.
• 22 de febrer: Un nacional algerià es llença sobre policia municipal i transeünts a Mulhouse, donant lloes d'“Al·là és gran”. Un ancià portuguès de quasi 70 anys resulta mort, i els policies són ferits. L’únic sospitós, detingut in situ, estava a la llista ‘FSPRT’ de les forces i cossos de seguretat franceses com a sospitós de potencials activitats terroristes.
• 22 de febrer: Berlín. Un sol·licitant d'asil d’origen sirià apunyala un turista espanyol davant el Memorial de l’Holocaust. No consta a qui signa pronunciament públic al respecte per part de les autoritats de l’Estat.

Més enllà de l’àmbit europeu: Només comptant gener, l’Observatori Internacional d’Estudis sobre el Terrorisme xifrava en 28 els atacs jihadistes de certa entitat succeïts en tot el globus, des de Nova Orleans fins al Iemen, i des del Pakistan a Moçambic.

Tots, sens dubte, casos aïllats.

Aïllats i únics, és ben clar, però que, així i tot, no ens haurien d’agafar desprevinguts:

Són velles noves (com a mínim ho sabem des del 2016) que almenys dues de cada tres mesquites a Catalunya (al voltant de les 80) es troben d'una forma o l'altra vinculades a la ideologia salafista (la mateixa perspectiva ultraortodoxa de l’Islam que impera a l’Aràbia Saudita i que ha transformat Líbia o Síria en paisatges postapocalíptics, la mateixa que fa crides a fer la guerra santa a l’infidel en tot lloc i tot moment) i així ens ho narraven mitjans tan poc sospitosos de perillosos reaccionaris com pot ser ElPaís.

Fins a on arriba el coneixement del qui subscriu, només partits qualificats com ‘d’extrema dreta’ com VOX o més recentment Aliança Catalana han arribat a plantejar el problema en les càmeres legislatives de què formen part, sense èxit (i després tornarem sobre aquest punt). Suposem que, si com afirmava la líder d’Aliança Sílvia Orriols, des dels minarets que foraden els cels de Ripoll es van arribar a pronunciar “crides a matar infidels europeus”, seria, sens dubte, un hooligan o un espontani. En definitiva, un cas aïllat: Pertot arreu couen pa, passa a les millors famílies, etc. 

Com casos aïllats són també segurament (i per això, i al contrari que amb la Manada de Pamplona, que representava el masclisme sistèmic present en la nostra societat blanca occidental, res diuen al respecte les Monteros i Belarras de torn al dia d’avui) les més de 617 agressions sexuals en grup que van ocórrer el 2023 (pràcticament el doble respecte al 2017, només un any dels famosos episodis de Pamplona) i de les que 495 (un 80,22%), segons la investigadora María Ángeles Casabó-Ortí, van ser comeses per una població masculina estrangera que només representa el 17,31% d’homes a l’Estat espanyol (respecte a la criminalitat general, els estrangers/eres representarien ‘només’ un 28% dels delictes, una mica més del doble del seu pes sobre la població general: 13,4% comptant homes i dones). 

En un assaig demolidor per a la Revista Española d'Investigación Criminológica, la docent de la Universitat de València afirmava sense matisos, després de contrastar que fins al 53% d’aquestes agressions no són publicades a mitjans de comunicació ni reben cap mena d’atenció pública, que això seria degut al fenomen que la politòloga Noelle-Neumann va anomenar “espiral del silenci”, i que el comú dels mortals coneixem simplement com a “correcció política”, i que comportaria que “algunes persones” puguin “no expressar la seva opinió sobre temes racials, fins i tot si tenen dret a fer-ho, per por a ser etiquetats com a racistes o xenòfobs”. Sens dubte són termes duríssims propis d’una apassionada militant del franquisme sociològic, i que quasi es podrien confondre amb els postulats del Mein Kampf.

Potser jo mateix soc, com la reputada criminòloga, un perillós militant de la ultradreta, però em resulta sorprenent que en una societat que vessa els carrers en senyal de rebuig i de protesta per un petó no consentit (aquesta és, ara per ara, la veritat judicial de l’assumpte) entre dos companys de feina, i que està sempre presta a buscar les més subtils incitacions al masclisme en cada racó de la nostra cultura i de la nostra psique, resulti no obstant indiferent a dades tan evidents que és quasi impossible exposar-les sense que sembli que es tracta el lector d’oligofrènic:

Si en l’any 2017, segons el Ministeri d’Igualtat, va haver-hi 384 condemnes per agressió sexual amb més de dos autors, i el 2023 en va haver-hi 617 (+233); i si podem xifrar en 415 les que van ser comeses per estrangers el mateix any, quelcom resulta més que evident: Només les condemnes a estrangers del ‘23 són, per sí soles, superiors a tot l’augment des del 2017, i fins i tot al total de violacions ‘en manada’ de pocs anys enrere.

Fets aïllats, sens dubte. De la mateixa tipologia de fet aïllat que aquells que han portat a Suècia de ser el 18è país en el rànquing europeu de violència amb armes de foc al 2n lloc en poques dècades, coincidint (per pura casualitat) amb la seva generosa política d’asil a refugiats del conflicte sirià, i que ja denunciava fa tants anys Julian Assange (que en els seus moments d’esbarjo cantava el ‘Cara al Sol’ mentre vivia reclòs en una ambaixada per filtrar les vergonyes dels polítics de mig món i de tot ‘bàndol’ o ideologia).

Siguem valents d’una vegada. El rei està nu, i ja va sent moment de dir-ho. Fa ja bastants anys, quan Errejón era un recent doctorat i el seu aspecte infantil combinava encara amb la seva edat biològica, persones tan sospitoses de ser feixistes convençuts com ell mateix o el politòleg argentí Ernesto Laclau parlaven de què quan la distància entre els interessos de les elits i les del comú dels mortals es tornen antagònics és normal, comprensible, fins i tot desitjable, que aparegui el populisme. Potser hi ha qui no ho recordi, o s’hagi forçat a oblidar-ho com un trauma o un malson, però per això era que partits com Podemos, allà el 2014, o fenòmens com el Procés podien ser en el seu moment una experiència col·lectiva emocionant: Si sincers (i cap dels dos no ho eren), suposaven una ocasió de donar un cop de puny a la taula, expulsar els mercaders del temple i restituir una política pel poble i per al poble. 

Alguns anys enrera, el també clarament neonazi (no ens deixem enganyar per la seva coneguda afiliació al Partit Demòcrata de Biden o de Sanders) Thomas Frank ens deia que la contracultura dels suposats contestataris anticapitalistes de l’esquerra s’havia tornat absolutament indistingible del discurs oficial governamental o corporatiu, servint-lo com a cobertura formal i ideològica. 

És un fet cada cop més evident: Mentre el ‘Banco de España’ ‘recomana’ al Govern portar (com si es tractés d'una importació d'insums) a més de 24 milions d’immigrants abans del 2050 per a mantenir a flor d’aigua el sistema econòmic, l’esquerra enarbora les banderes de “Cap ésser humà no és il·legal” com al millor departament de premsa i relacions públiques que els diners hagin pogut pagar o una Big4 recomanar. 

I hi ha una màxima molt vella, un dia considerada progressista i fins i tot socialista, que no canvia: “Si un obrer i un banquer voten el mateix, un dels dos està completament errat. I mai no és el banquer”.

Després que si per què la gent es torna o vota ‘populista’.