Qui fracassa a l'ESO? Culpables o víctimes?

El fracàs escolar no clínic, sinó propiciat per les famílies, es dona sobretot quan els pares o tutors no saben o no volen preocupar-se per l'ensenyament dels fills, els anomenats pares absents.

Si hi afegim massa llibertat de moviment amb la televisió, Internet, amistats o passejades fora de casa es troba amb la cirereta de l'assumpte. Per tant, i en l'àmbit familiar, la causa principal del desastre escolar és l'absentisme dels pares. Un escàs temps de qualitat dedicat als fills sense compartir jocs i deures, augmenta clarament el risc que aquests no acabin l'ESO amb èxit i que les seves capacitats lingüístiques siguin limitades.

Jo no puc barallar-me diàriament amb el meu fill —assegurava una mare—. Tot just ho veig unes quantes hores al dia i prefereixo veure'l feliç durant aquesta estona amb mi. Per això li llogo videojocs cada nit i no l'obligo gaire a esforçar-se.

Ja s'ha argumentat que la manca d'esforç troba una correlació clara amb estudis neurobiològics. L'equip del doctor Vincent J. Schmithorst de l'Hospital Infantil de Cincinnati va descriure la relació entre la memòria i el desenvolupament de la substància cerebral blanca o mielina, responsable aquesta de l'aprenentatge humà i del quocient intel·lectual dels xavals.

Vincent i el seu equip van descobrir que en nens desatesos per les famílies la substància blanca era un 17% menor que la dels ben atesos. En fi, menys mielina, menys capacitat d'aprenentatge i més fracàs escolar. Vegem-ne ara alguns exemples.

Ja em van dir un dia que el meu fill patia hiperactivitat, sap? I encara que jo mai el càstig durant el poc temps que soc a casa, això que faci campanes, falsifiqui la meva signatura a les notes i suspengui el curs, és una cosa previsible atesa la seva hiperactivitat, com vol que li digui que NO ho faci?

Alguns s'adonaven del seu error, però no podien admetre'l externament.

El meu Carlos sap dissimular molt bé les seves malifetes, fins i tot em convenç perquè NO el sancioni a les nits quan arribo a casa. Això que vostè em diu, que ha falsificat les firmes perquè no hi hagués entrevista entre vosaltres i nosaltres, la veritat, em costa de creure-ho. Jo esperava aquesta conversa feia mesos.

I hi ha pares absents que van més enllà de la justificació, arriben a l'acusació.

Van ser vostès, i no jo, els qui no el van educar bé. De fet, i això ho sé de bona tinta, ho han estat assetjant durant tot el curs malgrat totes les meves trucades des de la feina —a casa poc coincidien—. I no em neguin això, el meu fill, a mi, no m'enganyaria mai.

Fins i tot una mare, i davant l'allau de parts del seu fill, va saber donar una resposta demolidora.

—És que el seu fill ha dit coses molt contundents a l'aula – va exposar un tutor a la mare.

— Com què?

—Doncs li va dir —va escurar el docent abans de començar—, imbècil al conserge, rastrera de la dona de la neteja, moro a un company marroquí, negre de merda a un senegalès, i fill de puta al professor d'història.

— Això és normal atesa la seva hiperactivitat.

—No entenc? Trucar negre de merda o fill de puta a algú és un insult molt ofensiu.

— Al contrari, és que el meu fill els diu allò que pensa, simplement és molt sincer.

I tot això implicava que aquest tipus de progenitors van estar molt poc amb els seus fills per revisar-los els deures, procurar-los el berenar, jugar amb ells, marcar-los pautes i donar-los amor just. En fi, que la tasca educativa recau més a l'escola que a la família davant d'uns rapinyaires amb un 17% menys de substància cerebral blanca.

A això sol sumar-se la discrepància educativa entre la parella, una baixa disciplina per part d'aquests i el desig de ser amics dels seus fills, tota una cirereta per al pastís del fiasco escolar. Sense límits ni rutines imposades tot resulta massa fàcil i l'escolar no valora gens el que se li ofereix, aprendre. Afegim que les lleis educatives en res pretenen resoldre tot això i ja tenim un gran problema.