Val la pena, Pere?

Diuen que el temps de cortesia per valorar l'arrencada d'un govern són cent dies. Aquest porta a penes 76 i ha entrat ja en una paràlisi que converteix la seva supervivència en una autèntica quimera. El dilema per a Pedro Sánchez ja no és si pot governar, sinó si val la pena. La xafogor viscuda ahir posa en risc la seguretat jurídica, fa saltar les alarmes a Brussel·les, i aplana el camí de l'oposició a la conquesta del poder tard o d'hora.

Però, a més, la política espanyola entra ara en un escenari insòlit. La irrupció de Podem i Ciutadans a les eleccions generals del 2015 van trencar el bipartidisme històric de la democràcia recent i van obrir un nou cicle en el parlamentarisme. La sopa de lletres variades al Congrés obliga els grans partits a acoblar coalicions fent tota mena d'equilibris, cosa que ha institucionalitzat el pacte polític, i amb ell les transaccions, per aconseguir l'estabilitat. Però l'acord PSOE-Junts ha fet un pas més i ha subvertit l'ordre lògic de les coses, que té a veure amb les majories i les minories.

El que demostra la situació d'ahir és que una majoria queda segrestada per una minoria absoluta que reté a les mans un poder absolut que no li pertany. Tot i els escarafalls del PP i Vox, el Govern de coalició PSOE-Sumar és del tot legítim perquè se serveix de les normes bàsiques del parlamentarisme. Fins aquí tot bé. El problema ve quan l'acció legislativa del Govern es veu permanentment condicionada per les exigències d'un partit que té set diputats en un parlament de 350 escons. La situació encara resulta més greu si tenim en compte que aquest partit va ser votat per 392.634 electors, d'un cens total de 37,4 milions d'espanyols.

A hores d'ara de la pel·lícula queda clar que Junts està utilitzant la seva posició de força al Congrés per reconduir el seu fracàs. Amenaçats pel declivi del processisme a Catalunya i la crisi de confiança de les bases independentistes cap als partits i els seus líders, els postconvergents van veure en els resultats del 23-J el clau cremant per agafar-se. Tots els seus moviments al Congrés tenen com a objectiu rescatar el lideratge de Puigdemont i salvar del naufragi el vaixell de Junts. Si ho poden fer, comprometent fins i tot la governabilitat a Espanya, no és responsabilitat seva, sinó de qui ostenta la majoria necessària per permetre-ho.

La idea inicial de Pedro Sánchez era fins i tot romàntica: ser un dic de contenció de la dreta a l'Europa meridional, en plena onada ultraconservadora que amenaça tot el continent. Per això va tenir clar des del principi que estava disposat a pagar qualsevol preu. El problema és que no explicava que fos tan alt. El pacte amb Junts ha convertit el Congrés en un vodevil constant i sotmet el Govern de Pedro Sánchez a una humiliació més enllà del suportable fins i tot per a ell. La seva presència al Govern, a més, trenca l'equilibri esquerre-dreta i porta la coalició progressista al terreny de la dreta més exacerbada juntament amb el PNB. Quin sentit té aleshores assumir aquesta humiliació constant quan ni tan sols pots governar amb les teves polítiques?

Insuflat pel seu optimisme habitual, Pedro Sánchez va pensar segurament que podria bregar amb el problemó de JxCat. Al final, tot consistia a parar a la ultradreta, costés el que costés. Però si després de tot el desgast per aprovar la llei d'amnistia la legislatura acaba descarrilant (amb l'ombra de la moció PP-Junts sobrevolant la Moncloa), de què deu haver servit tot això. Tornarem llavors a unes noves noves eleccions en què, llavors sí, PP i Vox ho tindran tot de cara per liquidar definitivament el “sanxisme”. Amb tot, és normal que a Ferraz comencen a entrar els dubtes, i que per primer cop en 76 dies aparegui la pregunta que ningú es volia fer: Val la pena, Pere?