Apunts per a una reflexió convenient

En els darrers anys, els moviments secessionistes han adquirit una certa carta de naturalesa a Europa. Escòcia i Catalunya són els casos més paradigmàtics, però no pas els únics. Llocs com el País Basc, Flandes, Vèneto o Còrsega, són susceptibles que en qualsevol moment prengui la metxa que posi en perill els seus respectius Estats.

La Unió Europea s'ha mantingut al marge d'aquests processos per entendre que eren qüestions internes que s'havien de resoldre sense interferències comunitàries. Tot i això, la crisi catalana del 2017 va obligar les institucions europees a reaccionar fent públic el seu suport a l'ordre constitucional espanyol. I aquesta situació és potser l'exemple més clar de com els ordenaments jurídics poden servir de dic als processos independentistes.

Davant d'aquesta realitat, s'ha obert el debat entre experts constitucionalistes sobre si la possibilitat de secessió s'ha de contemplar o no a la carta magna dels Estats.

Molts experts s'hi oposen perquè entenen que l'Estat nació no és una organització més de la que és possible retirar-se. Consideren que el dret a la secessió és diferent d'altres demandes, ja que té a veure amb assumptes emocionals com la història, la cultura o la identitat, temes que tenen la capacitat d'inflamar les parts en el debat i això dificulta en gran manera la gestió racional de la cosa pública.

En canvi, altres estudiosos del Dret Constitucional consideren que la possibilitat de la secessió sí que s'ha de contemplar a l'ordenament jurídic. És a dir, constitucionalitzar els processos de secessió. Sostenen que aquesta possibilitat obligaria que els grups independentistes valoressin de forma racional els costos i beneficis del seu projecte. Així, els aspirants a la secessió estarien sotmesos a normes i procediments legals. Això els restaria atractiu alhora que reduiria aquesta àuria de romanticisme i heroïcitat que porta aparellat qualsevol moviment que s'associa amb la lluita contra l'statu quo i l'ordre establert.

Una convenient articulació jurídica de la secessió posaria una certa sordina a les tensions territorials perquè a les regions on hi ha clares demandes independentistes es produirien debats rigorosos sobre els pros i els contres de decidir sobre el mateix destí. La possibilitat d‟una secessió pactada faria desaparèixer una de les principals fonts d'insatisfacció de l'independentisme: no poder decidir el seu futur com a poble o nació. Però també obligaria a posar totes les cartes de panxa enlaire, des de la defensa fins a les relacions comercials, passant pels tractats internacionals, les polítiques d'aliances o el finançament de la futura nació als mercats, qüestions, entre moltes altres, de les quals no es parla quan es parla d'independència.

Hauríem de tenir en compte que la situació de buit legal pot ser més contraproduent que si se segueixen uns paràmetres establerts prèviament. És evident que amb determinades previsions i límits, l'ordre constitucional pot estar millor proveït per afrontar les envestides dels moviments secessionistes.

Arribats a aquest punt seria interessant veure de quina manera es pot articular la secessió dins el marc constitucional. Per començar, caldria aclarir qui pot i qui no pot iniciar un procés d'aquest calat, és a dir, requisits previs per atorgar estatus de comunitat política a un grup determinat. Després caldria especificar la pregunta i les condicions en què s'hauria de dur a terme un referèndum hipotètic de secessió, establint els percentatges mínims de participació i aprovació per considerar-lo vàlid. De la mateixa manera, caldria aclarir qui seria l'autoritat competent per negociar la secessió en cas que el resultat de la consulta fos favorable.

La qüestió no és fútil, encara que per a alguns això pugui semblar un brindis al sol. M'ha semblat oportú portar aquest tema a col·lació perquè un cop estigui l'amnistia vigent als tribunals (en cas que la llei s'aprovi perquè si no hi haurà eleccions generals a la vista), l'independentisme català no trigarà a passar a la següent fase: un referèndum d'autodeterminació. Encara més, Pere Aragonès no s'ha mossegat la llengua i no ha perdut ocasió per assenyalar que aquest era el seu objectiu i el d'ERC.

I m'agradaria equivocar-me, però temo molt que dir que això no està contemplat a la Constitució, servirà entre poc i res. Davant aquesta situació, seria raonable que els dos grans partits s'asseguessin a fer una reflexió tant serena com necessària per analitzar amb deteniment la situació i, arribat el cas, duguessin a terme una reforma constitucional per marcar el camí per on haurien de discórrer les aspiracions independentistes; encara que és clar, tal com estan les coses a la nostra arena política, això és com voler agafar la lluna amb la mà.

De tota manera, el tema és tan candent que, ben segur, haurem de tornar a tractar-lo. Així doncs, continuarà…