Un últim 'erectus' amb funerals

A partir del límit dels 600.000 anys s'han definit tantes espècies d'Homo que la premsa, els llibres de text i els mateixos experts estan força perduts entre la transició dels erectus i els Homo posteriors. A més, la manca de restes humanes d'aquesta etapa, tant a nivell de qualitat com de quantitat, fa suposar una crisi evolutiva potser relacionada amb algun canvi ecològic global, com va ser l'episodi glacial anomenat MIS 16.

Ja s'ha detallat que els canvis climàtics exerceixen pressió evolutiva sobre els organismes, produint-se canvis en aquests. Pensem que sobre els 600.000 anys els erectus van patir un fort coll d'ampolla evolucionant cap a nous Homo. Això no obstant, hi ha altres hipòtesis publicades.

S'ha proposat, per exemple, que els erectus no van saber adaptar-se a les noves situacions en mantenir una indústria lítica poc innovadora. Al jaciment de Saffaqah d'Aràbia Saudita, de 350.000 anys, es va observar que els erectus només feien servir recursos pròxims per a les seves eines, tot i ser de molt baixa qualitat. És a dir, la mandra va semblar governar la seva evolució, però tot va quedar en una hipòtesi local difícil de generalitzar i allunyada dels 600.000 anys que tractàvem.

Mandrosos o no, els erectus van deixar de ser erectus evolucionant cap a altres Homo més o menys encefalitzats. De fet, el grup erectus va arribar al seu final a prop d'Àsia i Oceania, no sense abans evolucionar cap a l'Homo sapiens i l'Homo naledi a l'Àfrica, l'Homo floresiensis i altres a Indonèsia, i finalment l'Homo heidelbergensis i el neandertal a Europa i el Pròxim Orient. En tot això, sapiens i neandertals van continuar evolucionant amb més encefalització, mentre altres com Homo naledi i floresiensis van mantenir un índex d'encefalització tipus erectus. En fi, que la dissolució dels erectus va ser el preludi de nosaltres mateixos, els pretensiosament anomenats sapiens.

Això no obstant, els últims erectus clàssics van mostrar una major encefalització, superant els 1000 c.c. Però la cosa no va quedar aquí, ja que els seus trets es van tornar més gràcils. El seu menor volum a les celles (torus supraorbital), la seva menor projecció facial (prognatisme), la seva cara més àmplia, la seva volta cranial més arrodonida i fins i tot una barbeta incipient en alguns exemplars, potser mostraven en conjunt el pas cap a uns Homo sapiens arcaics. De fet, la transició d'erectus a sapiens va crear poblacions d'Homo amb trets barrejats, ambigus i desordenats, que els experts actuals, segons cadascú, classifiquen com a erectus finals o sapiens arcaics.

Exemples d'això podrien ser els exemplars africans de Broken Hill d'uns 500.000 anys, els de Ndutu i Bodo de 400.000 a 300.000 anys, els de Saldanha i Hoedliespunt de 350.000, els de Florisbad entre 350.000 i 250.000, els xinesos de Yuxian de 600.000 a 400.000, els de Hexian entre 300.000 i 150.000 anys, els de Dali i Jinniushan entre 200.000 i 300.000, els indis de Narmada també entre 200.000 i 300.000, i finalment els indonesis de Ngandong de 117.000 a 108.000 anys. Tot l'anterior indica que el grup erectus va fer els seus últims primers passos per l'Àfrica, Àsia i Europa evolucionant cap a espècies més encefalitzades tipus sapiens.

De fet, les poblacions africanes arcaïques ja estaven diferenciades, tot i que es creu que es van tornar a barrejar amb els futurs sapiens. És a dir, erectus, sapiens i altres semblen haver congeniat sota una mateixa compatibilitat genètica. Caldrà esperar al que la genètica aporti a tot aquest embolic de poblacions humanes, però sembla indicar que el grup erectus, amb barreges i desbarreges, va anar evolucionant cap als sapiens a partir dels 600.000 anys. Ara bé, i com en tota estadística, sempre hi ha qui trenca la norma amb mides de lil·liputenc.

Malgrat tot l'anterior, hi va haver una línia d'Homo que es va estancar en variants poc encefalitzades i de baixa estatura. Exemples d'això van ser l'Homo naledi de Maropeng a Sud-àfrica, de 300.000 anys, els de l'illa de Flores a Indonèsia entre 80.000 i 18.000 anys, l'Homo luzonensis de Filipines, d'entre 50.000 i 67.000 anys, i els de Maludong a la Xina, de 14.500 a 11.500 anys.

Potser en tots ells, donat el seu baix índex d'encefalització i alçada, l'endèmia i l'absència de competidors van promoure aquests trets de manera local. De fet, en molts mamífers insulars o molt aïllats es dona una baixa estatura i un menor índex d'encefalització per reduir les despeses energètiques. I cal recordar que l'encèfal és un teixit molt car de mantenir.

Per tant, en el cas d'aquests descendents pigmeus dels Homo, això podria haver estat una adaptació davant l'absència de competidors, depredadors o recursos. Alguns mencionen que encara queden pigmeus d'aquests a l'illa de Sulawesi, però després d'un mes recorrent les seves selves el 2003, no es va trobar cap rastre. Per ara, només els fòssils donen testimoni de la seva existència. Dos d'ells, el de Naledi i el de l'illa de Flores, han portat cua.

El cas d'Homo naledi potser exemplifica un possible cas de propaganda paleontològica. El 2015 va ser descrit com un home petit, d'un metre i mig, amb un cervell de mig litre, però amb una barreja de trets moderns i ancestrals. Fins aquí, tot científicament correcte, però el jaciment on es van trobar les restes va ser interpretat com un enterrament ritual, equiparant Naledi amb la Sima de los Huesos d'Atapuerca.

A la notícia se li va afegir un reportatge que es va penjar a Netflix i la cosa va fulgurar com la pólvora. Entre diferents intercanvis que vaig mantenir amb el prestigiós paleoantropòleg Chris Stringer, aquest em va dir que dubtava molt d'aquestes suposicions. Poc després, durant el 2018, la revista PNAS va publicar un article que desmentia l'enterrament ritual d'Homo naledi i el de la Sima de los Huesos. Egeland, usant models matemàtics, demostrava que el funeral no encaixava amb tota aquella associació fòssil, ja que les restes no reflectien la proporció de mandíbules, pelvis i cranis d'un nombre concret d'individus, i fora il·lògic pensar que aquests humans llancessin els seus parents seleccionant-ne les parts per separat.

Analitzant la cova de Naledi, s'observa que va tenir altres obertures a l'exterior mentre es dipositaven les restes. És a dir, igual que a Atapuerca, altres accessos superiors al pou van permetre el moviment de les restes humanes per corrents d'aigua. Sembla ser que, tant a Atapuerca com a Naledi, tot va ser producte de l'acció combinada entre carronyaires i corrents hídriques de la cova. La discussió, sanament, continua oberta.

El menut Homo floresiensis va ser publicat a la revista Nature el 2004, però durant l'estiu del 2011 vaig poder presenciar la seva presentació a l'illa de Flores. Polítics importants del país, juntament amb paleontòlegs estrangers, van oficiar l'acte ple de danses i lluites tribals. La veritat, semblava més una trobada ètnica que un congrés científic.

Indonèsia havia de vendre el seu fòssil com una gesta nacional, i vet aquí la festa organitzada davant les restes del pobre floresiensis, un Homo que amb prou feines arribava als 400 cc cerebrals, però que dominava l'ús del foc i la caça organitzada. La seva mandíbula, igual que en els erectus, no mostrava el mentó que sapiens va desenvolupar. De totes maneres, els seus 14.000 anys d'antiguitat ens deien que els Homo s'havien diversificat per aquest petit planeta anomenat Terra.