El taló d'Aquil·les de la Xina podria ser el seu exèrcit

El tercer mandat de Xi Jinping com a president de la República Popular de la Xina havia de ser el de la consolidació definitiva del seu poder absolut sobre el Partit Comunista i sobre l'Estat. Després d'haver-se carregat els límits temporals de lideratge i assegurat una centralitat inèdita des dels temps de Mao Zedong, Xi semblava destinat a aparèixer als llibres d'història com l'artífex de la modernització definitiva de la Xina i com el dirigent capaç de retornar al país la grandesa de la qual es considera hereu legítim. La Xina continua creixent, la seva extensió internacional segueix a bon ritme i la seva influència és cada cop més consistent. Tanmateix, la seva expansió comercial precisa d'un actor fonamental per garantir la seguretat de les seves principals artèries que comuniquen el gegant asiàtic amb Europa i l'Àfrica.

L'Exèrcit Popular d'Alliberament és la institució que hauria de ser la columna vertebral de l'estratègia de poder de Xi, però s'ha convertit en font de tensions, purgues i sospites que posen en dubte la seva eficàcia real en un escenari de competició estratègica global amb els Estats Units i els seus principals aliats.

Des que va iniciar el seu tercer mandat el 2022, Xi ha destituït almenys 21 generals, inclosos tres dels set membres de la Comissió Militar Central (CMC), el màxim òrgan de direcció castrense del Partit Comunista Xinès. Entre els caiguts hi ha el ministre de Defensa i l'oficial responsable de supervisar la promoció de pràcticament tots els generals durant més d'una dècada. En termes de magnitud, el nombre d'oficials purgats rivalitza, i potser fins i tot superi al final del mandat de Xi, el dels dirigents militars depurats per Mao en les dècades de revolució i guerra interna.

Aquestes purgues, lluny de ser marginals, han colpejat al cor de la cúpula militar, afectant fins i tot figures considerades properes a Xi i, en alguns casos, antics aliats de província que havien compartit destí polític amb ell a Fujian. El missatge és tan clar com contundent: per a Xi, no existeix lleialtat prou ferma com per a blindar ningú davant la sospita de corrupció, deslleialtat o ineficiència. La conseqüència, però, està carregada de dualitat: d'una banda, es reforça la seva autoritat com a líder absolut; de l'altra, creix la percepció que l'EPL és una institució amb esquerdes internes, corrupció sistèmica i manca de cohesió, just quan la Xina necessita un exèrcit sòlid i preparat per competir amb els Estats Units en tots els dominis estratègics.

L'EPL és avui una de les organitzacions militars més poderoses del món en termes materials. Compta amb el segon pressupost de defensa més gran, una capacitat creixent en el domini naval, avenços significatius en míssils hipersònics, operacions cibernètiques i guerra espacial, i un procés de modernització que ha suposat la reducció de mig milió d'efectius de l'exèrcit de terra per reforçar les forces aèries, navals i estratègiques. Tanmateix, la paradoxa que afronta Xi Jinping és que, malgrat els recursos invertits i les reformes empreses, la seva confiança en la capacitat real de l'EPL és limitada.

Xi s'ha obsessionat amb "trencar la insularitat" de l'exèrcit i amb garantir que aquest estigui totalment subordinat al Partit Comunista. En el sistema leninista xinès, l'exèrcit no és una institució nacional al servei de l'Estat, sinó la força armada del partit, el garant últim de la seva permanència al poder. Aquesta missió política impregna totes les dimensions de la vida militar: des de l'obligatorietat de la militància comunista per als oficials fins al pes de l'educació ideològica. Però aquesta politització no ha evitat que l'EPL arrossegui problemes greus de corrupció, clientelisme i autocomplaença.

La modernització militar impulsada per Xi des del 2015 ha anat acompanyada d'un encariment brutal dels programes d'adquisició d'armament. Els contractes multimilionaris han obert la porta a suborns, comissions i pràctiques corruptes que s'han estès fins i tot als nivells més alts del Departament de Desenvolupament d'Equipament, epicentre de les últimes purgues. Xi entén que la corrupció no és un assumpte menor: un dels seus propis aliats va arribar a declarar que "només la nostra pròpia corrupció pot derrotar-nos". El diagnòstic, en si mateix, mostra la fragilitat d'un exèrcit que, tot i disposar de recursos gairebé il·limitats, pot ser derrotat pels seus propis vicis interns abans que per l'acció de l'enemic.

La destitució de figures com He Weidong, vicepresident de la Comissió Militar Central, o de l'almirall Miao Hua, director del Departament de Treball Polític d'aquesta comissió, ha desfermat una onada de rumors a la Xina i a l'estranger. Tots dos havien estat considerats homes de confiança de Xi, vinculats a ell des dels seus anys a Fujian, i la seva caiguda simbolitza que ningú no està a resguard de la disciplina fèrria del líder. Weidong va desaparèixer de la vida pública el passat març, mentre que Miao Hua va ser oficialment destituït al juny.

Els analistes als think tanks nord-americans han interpretat aquestes purgues de dues maneres oposades. La primera, més prosaica, sosté que Xi ha demostrat un criteri pèssim a l'hora d'escollir els seus subordinats. La segona, amb tints més dramàtics, veu en aquestes destitucions el senyal d'un moviment intern per qüestionar o fins i tot enderrocar el líder. Cap de les dues explicacions sembla convincent. Si es tractés d'un cop a la seva autoritat, el Partit Comunista ho hauria amagat amb zel. Al contrari, els casos s'han fet públics i han sortit als mitjans internacionals, cosa que podria indicar que Xi ha volgut enviar un missatge de força.

Tanmateix, aquesta lògica de depuració sistemàtica reprodueix una pel·lícula que ja hem vist. Aquest tipus de situacions motiva que els generals amb altes responsabilitats visquin en una incertesa permanent, conscients que la seva carrera depèn enterament de la voluntat de Xi i que qualsevol ombra de sospita pot significar el final. En aquests casos, la por reemplaça la iniciativa, i la dependència personal del comandant de torn acaba erosionant la cohesió professional, disminuint la capacitat de lideratge dels generals i provocant un alt nivell de desconfiança entre els seus subordinats.

Un dels grans problemes estructurals de l'EPL és el seu caràcter tancat, gairebé hermètic. Es tracta d'una institució que, en paraules d'alguns analistes, funciona com "un Estat dins l'Estat". Ni tan sols els dirigents civils del Partit Comunista comprenen plenament el seu funcionament intern, les seves dinàmiques de poder o la magnitud real de la seva corrupció. A diferència dels Estats Units, úniques Forces Armades a tot el planeta que poden comparar-se en capacitats i volum de materials i personal, la Xina no disposa d'un cos d'experts civils en afers militars que puguin supervisar i assessorar el poder polític. Tot el coneixement està concentrat en el mateix Exèrcit Popular, cosa que incrementa la seva opacitat.

Aquesta és la famosa insularitat, que esmentàvem uns paràgrafs més amunt, i que es tradueix en manca de transparència operativa i en una cultura d'autocomplaença que Xi ha intentat desmuntar. Tanmateix, la tasca se li presenta titànica: cada intent d'introduir reformes topa amb resistències soterrades, inèrcies institucionals i xarxes d'interessos creades durant dècades. El mateix Xi va descobrir, en arribar a la Comissió Militar Central el 2010 (ja que el president d'aquesta és el mateix líder del Partit), que l'EPL estava dominat per generals lleials a Jiang Zemin, interessats més a protegir privilegis que a preparar l'exèrcit per a una confrontació bèl·lica.

El diagnòstic inicial va ser poc optimista: unes forces armades amb poder numèric, però amb una capacitat operativa real limitada i amb una cultura institucional més preocupada per la política interna que per la guerra. D'aquí el lema que Xi va llançar en els seus primers anys com a comandant en cap: l'Exèrcit Popular d'Alliberament havia d'estar preparat "per lluitar i guanyar guerres". La frase sonava més a advertiment que a consigna: implicava que, en aquell moment, no ho estava.

Més enllà dels seus problemes interns, l'EPL afronta una limitació fonamental en comparació amb el seu principal rival estratègic: els Estats Units. El Pentàgon disposa d'una xarxa de bases i aliats a tots els continents, amb capacitat provada de projecció global. La Xina, en canvi, té encara un desplegament estratègic limitat. La seva presència militar fora de les seves fronteres es redueix pràcticament a la base de Djibouti, inaugurada el 2017, i a acords puntuals amb alguns països d'Àfrica i Àsia Central.

Això significa que, en cas de conflicte, la capacitat xinesa de sostenir operacions militars prolongades lluny del seu territori és reduïda. Fins i tot en escenaris més propers, com el Mar de la Xina Meridional o un eventual intent de prendre Taiwan, l'EPL afrontaria enormes desafiaments logístics: assegurar línies de subministrament, protegir les seves costes de bloquejos navals i neutralitzar la superioritat tecnològica nord-americana en intel·ligència i coordinació d'operacions conjuntes.

El desequilibri no es redueix al nombre de portaavions o a l'abast dels míssils. És, sobretot, un desequilibri en experiència i en xarxes de suport estratègic. L'EPL fa més de quatre dècades que no lliura una guerra real, des del conflicte fronterer amb Vietnam el 1979. En canvi, les forces armades nord-americanes acumulen una experiència contínua en operacions de gran escala, des de l'Iraq fins a l'Afganistan, passant per intervencions en múltiples teatres. La manca de "rodatge" bèl·lic converteix l'EPL en una incògnita en termes de rendiment real en combat.

La relació de Xi amb els militars és personal i política alhora. Com a "príncep vermell", fill d'un veterà de la guerra civil, Xi sempre s'ha sentit més còmode amb els temes castrenses que els seus predecessors Hu Jintao o Jiang Zemin, ambdós enginyers amb poca connexió amb l'exèrcit. Des de l'inici de la seva carrera va saber que dominar l'EPL era condició indispensable per dominar la política xinesa. Però aquesta familiaritat s'ha transformat en obsessió. Estareu amb mi que si tal nombre de destitucions, i una evident purga interna que no amaga, demostra en realitat que el líder xinès no té confiança en el seu braç armat.

Sembla que existeix una dualitat en la seva estratègia. D'una banda, reforçant ideològicament l'EPL per garantir la seva lleialtat al partit; i de l'altra, modernitzant-lo tecnològicament per convertir-lo en una eina eficaç de poder. Però en tots dos fronts sorgeixen dubtes. Fins a quin punt l'EPL està realment disposat a reprimir amb violència un aixecament intern, com va fer el 1989? Fins a quin punt està preparat per enfrontar-se als Estats Units en un escenari com Taiwan?

Hi ha una evident paradoxa en tot això. La Xina apareix com una potència que projecta força cap a l'exterior, però que encara lluita contra els seus dimonis interns en la institució que hauria de garantir aquesta força.

Xi Jinping ha aconseguit el que els seus predecessors no van poder: sotmetre l'EPL a una disciplina fèrria i eliminar la influència de faccions internes. Ha purgat generals poderosos, ha reformat l'estructura de comandament i ha retallat privilegis de les forces terrestres en benefici d'una visió més moderna i conjunta. Sobre el paper, ha construït un exèrcit més preparat, més tecnificat i subordinat al Partit Comunista.

Però aquesta victòria té un preu. Les purgues han generat desconfiança i por entre els oficials. La corrupció no ha estat erradicada, només continguda. La insularitat de l'EPL continua sent un obstacle per a la transparència i l'eficàcia. La manca d'experiència real en combat i les limitacions en projecció estratègica col·loquen la Xina en desavantatge davant els Estats Units en un escenari de confrontació directa.

Xi Jinping pot haver consolidat el seu poder personal, però el seu exèrcit continua sense estar a l'altura de les circumstàncies. I en un món on la competició estratègica s'intensifica, aquesta bretxa entre ambició i capacitat podria convertir-se en l'obstacle més gran per al seu projecte històric, endarrerint el que tothom veu com inevitable, el 'sorpasso' hegemònic de la Xina als Estats Units.