Les eleccions basques com a referència

El passat diumenge a la nit al palau de la Moncloa van respirar alleujats. Després del fiasco a les eleccions autonòmiques gallegues, el resultat obtingut pel PSE va tenir efectes balsàmics. Però és que també Sumar va aconseguir un balanç positiu després d'aconseguir un escó a la Cambra basca, encara que no amb el seu cap de cartell, sinó amb el representant d'Esquerra Unida. Aquest balanç hauria de generar una certa tranquil·litat al Govern que, últimament, sembla una mica atribolat. A més, permetrà tant al PSOE com a Sumar encarar les eleccions catalanes i les europees amb relatiu optimisme.

Per contra, s'ha confirmat una mica més l'enfonsament de Podemos, que ha perdut els sis diputats que tenia i queda fora del Parlament basc. La qual cosa ens confirma la màxima de què l'esquerra, quan es divideix, perd. També el PP va sumar un escó més, però ni serà rellevant ni han aconseguit unificar el centredreta, que eren els seus objectius.

La victòria del PNB, encara que molt ajustada, ha suposat un respir, perquè si hagués guanyat EH Bildu, els socialistes, com a dipositaris de la clau de la governabilitat, s'haurien hagut de decantar pels uns o pels altres i això hauria pogut significar un inconvenient per a l'estabilitat del Govern central. Tot i això, amb aquests resultats sobre la taula es podrà reeditar la col·laboració entre PNB i PSE, vigent des del 2016, que fins ara ha funcionat raonablement bé.

Ara, amb la campanya de les eleccions al Parlament ja en marxa, no estaria de més que els partits catalans, especialment els independentistes, però no només ells, donessin una ullada a com s'ha desenvolupat el procés electoral a Euskadi. Han estat les eleccions autonòmiques més incertes els darrers anys perquè estava en joc l'hegemonia en el món nacionalista que es disputaven PNB i EH Bildu que, per primera vegada, podia donar el sorpasso i va estar a punt d'aconseguir-ho.

Va ser molt positiu constatar que al llarg de la campanya en cap moment no es va intentar barrejar la política nacional amb l'autonòmica. Encara més, a diferència del que passa a la política nacional, els polítics s'han centrat a parlar dels problemes quotidians.

Qüestions com la suposada degradació dels serveis públics, el preu de l'habitatge o les propostes per millorar l'estat del benestar han omplert de contingut les intervencions dels aspirants a lehendakari que han vorejat els temes identitaris. És a dir, les seves propostes han anat en la línia de millorar la gestió de l'autogovern que volen ampliar i consolidar: I és que tot indica que van treure conclusions del pla Ibarretxe i el desenllaç del procés els ha servit per escarmentar.

Els del PNB no acostumen a donar puntada sense fil. Per això, van saber jugar les cartes i, a canvi del suport a la investidura de Pedro Sánchez, van obtenir el compromís de què en dos anys es traspassarien les competències de l'Estatut de Guernica encara pendents.

Seria molt interessant que alguns dels nostres polítics tinguessin com a referència la manera d'escombrar cap a casa del PNB. L'Estatut de Guernica és del 1979, l'únic que encara no s'ha modificat. De fet, a la legislatura que va acabar el 21 d'abril, Íñigo Urkullu va intentar un procés de reforma, però ben aviat es va veure que allò difícilment tiraria endavant de manera consensuada.

La possible inclusió del dret a decidir va embarrancar la feina i va fer descarrilar la comissió que s'havia creat. Per això ara el PNB pretén dur a terme un nou Estatut més possibilista tot esperant que EH Bildu i el PSE formin part de l'acord. A més, és molt probable que els nacionalistes pretenguin que EH Bildu baixi a la sorra de la política i s'hagin de retratar amb la realitat de la situació i així es vegin forçats a aparcar part de les seves entelèquies.

Sembla que els del PNB i responsables de l'esquerra abertzale ja havien mantingut contactes al mandat anterior per dur a terme la tasca. Tot i això, tots saben que per reformar l'Estatut amb èxit cal aconseguir el consens més ampli possible perquè haurà de passar el vistiplau del Congrés dels diputats i, per això, és indispensable comptar amb el concurs dels socialistes.

A més, per a EH Bildu és imprescindible que Sánchez segueixi a la Moncloa, almenys fins que culmini el procés d'apropament de presos d'ETA a les presons basques. Per tant, és raonable pensar que la legislatura s'apuntala una mica més. Almenys pel que fa als partits bascos.

Mentre aquí, uns demanen un finançament singular i l'endemà un referèndum, i a mi m'assalta un dubte: per què volen un finançament singular si a allò que aspiren és marxar d'Espanya? Altres, en canvi, s'aferren a bagatel·les passades, diuen que no renuncien a la unilateralitat i amenacen amb vetos i retiren el suport al Govern central si els socialistes catalans no cedeixen a les seves pretensions. I això que sempre hem presumit que la política catalana no depenia del que passés a Madrid.

En canvi, el candidat del PSC, Salvador Illa, proposa establir una negociació amb el Govern per tancar 50 traspassos pendents i aconseguir un pacte de finançament que doti Catalunya els recursos que necessita, però sense donar l'esquena ni mirar per sobre de l'espatlla a ningú.

A l'espera de la decisió que la decisió que anunciï dilluns que ve, Pedro Sánchez, respecte a si dimiteix o no com a president del Govern, condicionarà tot el que s'ha escrit aquí en clau de futur, I és evident que, passi el que passi, hi haurà un abans i un després del 29 A.