Diari de campanya, dia 1: Encara queden 15 dies!

Catalunya ja està en campanya electoral. En aquest període, que per sort és només de dues setmanes -massa pels periodistes, si la nostra opinió compta-, en allò que els partits polítics inunden de cartells i banderoles els fanals i els arbres de les nostres ciutats; autobusos amb cares de polítics recorren els nostres carrers i els telenotícies dediquen un espai diari a repetir les promeses que fan els candidats i que saben que no es compliran.

L'absència de Pedro Sánchez i el retorn triomfant de Carles Puigdemont a escassos quilòmetres de la frontera amb Catalunya van captar tota l'atenció del primer dia de campanya. Tots dos fent-se la víctima. L'un perquè diu que ataquen la seva dona i l'altra perquè diu que l'ataquen a ell per anar contra Catalunya.

Tothom se sent atacat, però el primer dia de campanya pràcticament ningú no va parlar dels atacs reals que, per exemple, pateixen els barcelonins amb la creixent inseguretat. Ningú en va parlar i ningú va prometre res per solucionar-ho. Poques propostes per generar il·lusió entre la ciutadania.

Sánchez, de cos present al Palau de la Moncloa, però invocat a pràcticament tots els mítings -per bé o per malament- va ser llargament ovacionat quan l'acte del PSC es va projectar un vídeo amb imatges amb Salvador Illa. Com si fos un homenatge pòstum.

1.600 persones, diuen que van reunir els socialistes a Sabadell, tot i que semblava que n'hi hagués la meitat. Però hom no és ningú per posar en dubte les xifres que donen els que, quan hi ha una manifestació en contra de l'amnistia que omple el Passeig de Gràcia, diuen que n'eren 1000 o 2000. Illa, per moments antisistema, va demanar a la ciutadania formar una "resistència col·lectiva" per defensar Pedro Sánchez.

A l'acte del PSC es va viure el primer incident de la campanya quan un membre de la seguretat del míting va donar una bufetada a una ciutadana que es manifestava contra els socialistes.

Aplaudit, molt, també va ser Carles Puigdemont a Argelers sur Mer. A França. Quin mal ens deuen haver fet els pobres argelésiens per donar-los la murga amb un míting diari al seu pavelló d'esports durant dues setmanes...

Com si els importés res la campanya catalana, que ni els va ni ve, que a sobre els okuparan durant quinze dies el seu pavelló esportiu. Impedint als esportistes de la ciutat fer ús dun equipament públic que han pagat i mantenen amb els seus impostos. 'Catalunya ens roba' podrien cridar a Argelers, per anar a conjunt amb el que criden a Can Puigdemont.

L'expresident ja va deixar clar al seu primer acte que el seu rival en aquesta campanya no és ni Illa ni Aragonés. Que és Sánchez. “Ja n'hi ha prou”, va dir... el que no va concretar què.

Per cert, que abans els parlava d'autocars omplint els nostres carrers amb fotos de candidats... fins a sis n'ha retolat Junts, que aniran amunt i avall per l'AP-7 transportant militants de Catalunya al sud de França.

Déu vulgui que cap dels conductors sigui de Vox o s'ho passarà realment malament si, en algun d'ells viatges, es posen a cantar allò "senyor conductor accelera, accelera, que Puigdemont ja travessa la frontera".

Pere Aragonès, que va obrir la campanya a Barcelona acompanyat d'Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, no té ganes de jubilar-se als 41 anys –tot i que ja tingui de per vida sou vitalici–. El president de la Generalitat i candidat a la reelecció va deixar clar que no vol que la seva presidència sigui una anècdota. És a dir, que passi sense pena ni glòria, com així ha set.

Però tampoc va deixar cap missatge que il·lusioni la ciutadania per votar-lo. Fi de la repressió, república, resolució del conflicte... Aragonès, que va fer ús de l'argumentari que se sap de memòria, va deixar clar en la seva intervenció que promet tot el que va comprometre's fa tres anys, i que gairebé no ha complert en res.

A tall de crítica, i aferrant-se a les paraules de Pedro Sánchez a la famosa carta d'aquest dimecres, el candidat d'ERC va dir que també estima molt la seva esposa, Janina Juli -que pràcticament té projecció pública-... però que no per això deixa de plantar cara a la ultradreta.

Més enllà dels grans partits, cap estridència entre les formacions més petites que aspiren a obtenir representació. Garriga va demanar als catalans utilitzar les eleccions del 12 de maig en “defensa pròpia”. Utilitzant un llenguatge bel·licista que demostra a la perfecció el nivell de crispació que hi ha la política nacional.

Jéssica Albiach, que va mostrar molta preocupació per Sánchez, va demanar al president espanyol resistir i aguantar “per plantar cara a la ultradreta”. Paraula que també va repetir molt una desconeguda Laia Estrada, candidata de la CUP.

Alejandro Fernández, l'home que aspira a donar la sorpresa tornant al PP tot el poder perdut durant l'última dècada a Catalunya, va ser l'únic que va comptar amb la presència d'una dirigent de primer ordre nacional -la número 2 Cuca Gamarra-. El popular va aprofitar la situació del secretari general del PSOE per recomanar-li la mateixa recepta que a Puigdemont: “marxin a casa”, els va dir.

Carlos Carrizosa, l'home que va heretar el grup parlamentari més gran que ha tingut mai Ciutadans al Parlament, va vendre's en una roda de premsa discreta com l'únic lleial en la defensa del constitucionalisme a Catalunya. Els taronges van optar per no fer un gran acte, conscients que, com a les enquestes, no tenen un gran poder de mobilització. Van aconseguir reunir més fidels Clara Ponsatí i Silvia Orriols, totes dues novetats d'aquesta campanya, que Carrizosa...

Dia 1. I alguns ja estem farts de veure com l'avançament electoral que Aragonés va decidir per la seva incapacitat de governar, ens ha conduït a una campanya i a unes eleccions que res fa preveure que solucionin res. Es farà llarg, això...